Som en un temps d'excepció. De retallada de drets i d'absència de diàleg polític, que en qualsevol democràcia hauria de ser obligat i rutinari. I això afecta de ple la campanya del 10-N, la més curta de totes les que viurem. Us explicàvem que és una campanya on Pedro Sánchez tempta la seva sort i que l'independentisme encara amb tots els efectius –la CUP s'hi presenta per primer cop– i intentant que el tsunami del carrer desbordi també a les urnes i faci insostenible defensar que l'única resposta eficaç al conflicte català estigui protagonitzada per jutges, fiscals i policies.

L'excepció, però, també la viurem en matèria de pactes. I això obre alguns dubtes i ens farà transitar noves avingudes polítiques. És molt possible, si es confirmen les enquestes, que el PSOE no en tingui prou amb els vots de Ciutadans i segueixi rebutjant vincular-se als de Podem i els partits independentistes, que ara satanitza sense manies malgrat que van ser clau per fer prosperar la moció de censura. Els poders de l'Estat i els partits del règim del 78 han decidit que l'agenda econòmica i territorial que du associada la segona fórmula de governabilitat, a l'esquerra i amb una òptica plurinacional o sincerament federal, no pot condicionar el que es decideix cada divendres al consell de ministres.

Així les coses, pren cos la possibilitat d'un govern del PSOE en solitari i una investidura de Pedro Sánchez gràcies a l'abstenció del PP que, si les enquestes són certes, recuperarà maniobra i fortalesa política i se situarà al llindar dels 100 escons deixant en posicions molt secundàries Vox i Ciutadans.

El mateix Sánchez i Casado han sortit públicament a negar-ho aquest divendres. El socialista afirmava que descartava una gran coalició amb la dreta que no té manies a entendre's amb l'extrema dreta i que no fa net amb la corrupció, i el popular es preguntava de forma retòrica com han d'investir ells a algú "que ha negociat amb Torra". Als marges del quadrilàter, en canvi, Albert Rivera i Pablo Iglesias deien que sí, que aquesta o qualsevol altra coalició està en camí. La clarividència dels perdedors.

I segurament tenen raó perquè les afirmacions de Sánchez i Casado són tramposes. És clar que no hi haurà una gran coalició. El PSOE no compartirà consell de ministres amb el PP a l'estil del que fan a Alemanya conservadors i socialistes. Si de cas, usarà l'espantall per aconseguir, de forma gratuïta, els vots de Podem i els independentistes i fer després la viu-viu. I és clar que el PP no farà mai president a qui negocia amb Torra. Però és que el Sánchez que negociava amb el president de la Generalitat, que era el mateix que apareixia a la Sexta criticant l'Ibex-35, la vella guàrdia socialista i l'establishment mediàtic, ja és història.

El 2016 els socialistes ja van facilitar –amb el rebuig frontal del vell Sánchez, per cert– la investidura de Rajoy amb la seva abstenció, que aleshores van presentar com a "tècnica".  I el líder del PSOE, sense manies, ja va demanar explícitament fa pocs mesos que el PP li tornés el favor.

Els dos partits de l'estatus quo espanyol saben que, amb la irrupció dels nous partits i les forces "perifèriques" en posicions exigents, aquesta fórmula pot instituir-se per facilitar l'alternança i la formació de governs i tornar a passar la penitència de quatre eleccions en quatre anys per no resoldre pràcticament res. Només un comportament disruptiu de l'electorat, sigui a Catalunya o en l'àmbit estatal, els pot fer entrar en pànic i provocar missatges d'alerta de potències estrangeres o el poder econòmic.

El dubte és si l'acord per deixar governar l'altre que ve incorporarà elements programàtics. Aleshores sabrem si la declaració de guerra a l'independentisme aplicant la plantilla basca del "tot és ETA" (en el cas català ara són terrorisme les protestes dels CDR i la web i l'app del Tsunami Democràtic) és total o, per contra, els falcons, perquè Sánchez ja en serà un, volen parlamentar i fer la pau. Passi el que passi, més li val a l'independentisme arribar-hi en bona forma electoral.