Les eleccions generals del 29-N tenen una transcendència excepcional. No estem parlant de la possibilitat d’una alternança democràtica ordinària. El que està en joc és l’arribada al poder central de l’extrema dreta representada per Vox i els seus acords de govern amb el PP. En una conjuntura política condicionada per la puixança generalitzada de la nova dreta a Europa i Amèrica, semblava que els acords transversals entre forces progressistes era l’única via per impedir una anunciada majoria absoluta de PP i Vox al Congrés i al Senat. Tenint en compte la lògica del sistema electoral espanyol, la manca de llistes unitàries a les demarcacions petites prima el bloc conservador. Però l'únic balanç positiu en aquesta matèria ha estat l’acord entre el PSOE i el Front Ampli per concórrer junts al Senat en 40 províncies sota la marca "Senat de Progrés".
En el cas de les llistes pel Congrés, el balanç ha estat catastròfic. L'espai situat a l'esquerra del PSOE (que havia estat la novetat política del període 2015-2023) acaba de culminar una setmana agònica que ha consumat el fracàs complet de les negociacions. Després d'un dur enfrontament entre el Front Ampli (format per IU, Más Madrid, Comuns i Moviment Sumar) i Podem, la unitat només s'ha pogut salvar a Canàries i a la Comunitat Valenciana. A la resta del territori, la fractura és total. Un desastre sense pal·liatius. Fa unes setmanes Junts va precipitar l’avançament d’unes eleccions que poden lliurar les claus del govern central a la nova extrema dreta trumpista. Aquests dies, les esquerres estatals han acabat de crear les condicions per facilitar les majories absolutes de Vox i PP.
Aquest col·lapse de les esquerres estatals té, però, un reflex i uns efectes de fons molt particulars sobre la política catalana. A Catalunya torna a evidenciar que l’esquerra catalana, l’esquerra nacional, no pot supeditar la seva sobirania als dictats de la caïnita i alambinada política madrilenya. En aquest tauler complex, Gabriel Rufián ha jugat un paper de gran protagonisme com a ariet inesperat. El cap de llista d'ERC ha combinat un notable talent escènic amb una agenda pròpia molt marcada. La paradoxa és que ha fracassat en el seu intent poc realista d'arrossegar els aparells i liderar la reunificació global de tot l'espai a l’esquerra del PSOE, però ha tancat una aliança confederal del tot inèdita amb la formació de Ione Belarra. Aquest pacte permet integrar membres de Podem com a independents a la llista republicana per Barcelona —en posicions de sortida com el sisè i el desè lloc— i planteja una campanya conjunta entre el mateix Rufián i Irene Montero. A canvi d'aquest aparador simbòlic, la formació morada accepta resignar-se a la seva pràctica desaparició amb marca pròpia a Catalunya.
El pacte de Rufián amb Montero no ha facilitat la unitat de les esquerres estatals. Però aquesta maniobra imprevista té ramificacions profundes en l'ecosistema català. D'una banda, Esquerra pot utilitzar aquest acoblament no tant per enfortir un bloc independentista ja fa temps trencat, sinó per intentar "eixamplar la seva base" electoral i disputar espai electoral a uns Comuns amb Ada Colau al capdavant de la candidatura per Barcelona. En la memòria hi ha el record de l'alcaldia que Colau va arravatar a Ernest Maragall amb la complicitat de Valls. L'acord permet a ERC reivindicar el seu sobiranisme sense mostrar-se insensible davant l'amenaça d'un executiu de l’extrema dreta espanyola, en contrast directíssim amb la posició de Junts. Així i tot, la jugada deixa molts interrogants oberts.
El fet és que tot sembla indicar que molt difícilment es podrà evitar que la dreta trumpista neofraquista arribi a tenir el control absolut de les sales del poder estatal. En aquest escenari Catalunya i el País Basc poden esdevenir dues “aldees gal·les” en un paisatge dominat per governs articulats al voltant de Vox i PP. Si, com sembla inevitable, això acaba passant, només la defensa simultània de la democràcia, el progrés compartit i la sobirania nacional permetran refer majories socials a favor de l’autodeterminació. De moment, la llarga campanya fins el 29-N ens pot donar algunes pistes sobre com es pot reconfigurar la política catalana.