La Guerra Civil va durar tres anys, i en aquest període les forces republicanes van guanyar moltes batalles, però la guerra la van acabar guanyant els feixistes. A la Segona Guerra Mundial els nazis van guanyar moltes batalles – els primers tres anys, gairebé totes–, però la guerra la van guanyar les democràcies (i l'URSS). En totes les guerres hi ha batalles molt petites, però decisives. El cinema n’ha tret molt rendiment, hi ha dotzenes de bones pel·lícules sobre moments d’aquest tipus. Quan succeeixen els fets potser ningú els dona una gran importància, però quan s’acaba la guerra i es mira enrere amb la pintura completa al cap –incloent el nom del guanyador, és clar–, la importància d’aquests episodis laterals emergeix: resulta que defensar aquell turonet absurd 24 hores més ho va canviar tot.
 
Tot indica que aquesta setmana l’independentisme donarà el primer cop de la batalla de l’amnistia, però només la perspectiva del temps en jutjarà la importància en el marc de la guerra, que és política i que només s’acabarà quan es resolgui, amb l’acceptació de totes les parts, la crisi de sobirania oberta entre Catalunya i l’estat espanyol arran de la sentència de l’Estatut. Mentre això no passi, tot seran batalles en el marc d’un conflicte superior irresolt, i així és com hauran de ser analitzades. Algunes les guanyaran els bons, i n’hi haurà que les guanyaran els dolents. Fins que un dia, com a totes les guerres, les coses es precipitaran en una direcció o l’altra i podrem jutjar si defensar aquell turonet 24 hores més et va fer guanyar o perdre, o si en realitat no va tenir cap efecte rellevant i t’ho hauries pogut estalviar.
 
A banda d’entendre que l’amnistia és només una batalla, és important subratllar que tot just comença i que durarà temps, amb xocs i escaramusses polítiques i judicials de tota mena, perquè també dins de cada batalla hi ha moments que sembla que guanyaran els uns o els altres. L’important serà aixecar la vista i veure si, en conjunt, avancen més les tropes de l’amnistia o les de la reacció. Un cop aprovada la llei a les Corts Generals caldrà lluitar jutjat a jutjat, al Constitucional, a Europa, en el terreny de la informació i les idees, i probablement també al carrer. D’entrada, però, haver dividit l’adversari i arrossegat el PSOE a la trinxera de l’amnistia és una victòria política indiscutible: Pedro Sánchez no ho volia, això.
 
Òbviament, el PSOE intentarà llançar el missatge que l’aprovació de l’amnistia significa el final de la guerra, això que ells en diuen la pacificación de Cataluña. Més enllà dels discursos, però, hi ha uns acords d’investidura amb ERC i Junts que inclouen una negociació a fons, a l’estranger i amb mediadors internacionals, sobre el fons del conflicte. Taules on es parlarà de temes -referèndum, pacte fiscal, etcètera– que poden fer petar els termòmetres dins i fora de la M-30, i que formen part de l’agenda política de l’independentisme. Aquells que dins i fora de Catalunya ja brindaven pel final del procés i el retorn a la pax autonòmica, hauran de tornar a desar el cava a la nevera. El (seu) malson català té encara molta corda.