Ho he explicat mil cops, però aquests dies no em puc estar de pensar-hi cada vegada que encenc la ràdio o llegeixo la premsa. Era la tarda de la diada de Sant Jordi de l'any 2014 i l'efervescència de l'anomenat procés es trobava disparada com un coet. L'ANC actuava com una organització de masses, plural, inclusiva i propositiva, creada només dos anys abans com una eina del conjunt de l'independentisme. Amb aquest panorama i des d'un espanyolisme entre atònit i reactiu, es va decidir passar a l'acció. Aquella tarda del 23 d'abril, al Teatre Victòria de Barcelona, veuria a la llum Societat Civil Catalana, la resposta associativa a l'ANC que intentaria mobilitzar les bases del nacionalisme espanyol a Catalunya.

Vaig anar a l'aplec nacionalista perquè en aquell moment encara gaudia de cert anonimat dins de les esferes espanyolistes, malgrat que ja havia tingut algunes topades serioses amb l'extrema dreta que em passarien factura fins al dia d'avui i que fan que estigui escrivint sobre aquest tema en lloc d'estar fent fotos a les mobilitzacions de Madrid, que és el que hauria de fer si realment a l'estat espanyol es garantís el dret a la llibertat d'informació.

Sigui com sigui, des de les butaques d'aquell teatre vaig poder aixecar acta notarial, en forma d'imatges, del que allà va passar: tot l'ampli de banda de l'espanyolisme s'havia conjurat per fer de SCC la gran plataforma antiindependentista. I quan dic tot, vull dir que a les butaques del Teatre Victòria hi havia des de Santiago Abascal de Vox, fins a Joan Rangel del PSC, que llavors era diputat al Congrés del país veí i anteriorment havia ostentat el càrrec de delegat del govern espanyol a Catalunya durant els anys de Zapatero.

Però n'hi havia més: des d'una delegació de la cúpula dirigent de l'extinta Plataforma per Catalunya o el representant de la Fundación Nacional Francisco Franco. Per descomptat, a les butaques del Victòria també hi havia tota la claca del PP, Ciutadans, UPyD i també altres membres del PSC com el llavors vicepresident de la nova entitat, Joaquim Coll. De fet, recordo perfectament com Joaquim Coll i l'actual eurodiputat de Vox, Jorge Buxadé, van fer-se una encaixada de mans a l'escenari del teatre quan tots dos van pujar-hi en cloure l'acte fent ostentació de la seva vàlua com a cofundadors de l'entitat acabada de presentar. Aquella cordial encaixada entre el llavors socialista Joaquim Coll i l'excandidat falangista i futur dirigent de Vox formalitzà el metafòric "PSOE de las JONS". És a dir, la versió més amarga i combativa contra els drets fonamentals de la Nació Catalana d'un PSC-PSOE que no tindria cap mena de complexe en alinear-se al costat de l'extrema dreta.

Algun dia s'explicarà —jo mai no he pogut reunir totes les proves, encara— el veritable paper que presumptament va tenir el PSC-PSOE amb la creació de l'obscura i opaca entitat de l'espanyolisme associatiu, SCC, que fa poques setmanes es tornava a manifestar a Barcelona en contra de l'amnistia proposada pels represaliats polítics catalans. Tot amb tot, el que sí que tenim és memòria, noms i cognoms d'activistes i dirigents i fins i tot les fotos, dels anys en què els socialistes no tenien cap mena de problema d'anar acompanyats de l'extrema dreta més tronada en contra del dret d'autodeterminació de Catalunya.

No deixa de ser un exercici finíssim de cinisme, que el mateix Miquel Iceta que aquest diumenge sota-signava un article amb altres exlíders del PSC a favor de l'amnistia i en contra de la "crispació al carrer", sigui exactament la mateixa persona que es manifestava al costat del dirigent de Vox Javier Ortega-Smith pels carrers de Barcelona l'octubre del 2019. Dic tot això, perquè veient les protestes contra el PSOE, teledirigides pel binomi Vox-PP que han omplert rius de tinta aquests dies passats, on la ultradreta més combativa de la capital espanyola ha mostrat amb orgull el seu ADN intolerant i violent, qualsevol podria pensar que Pedro Sánchez no té res a veure amb el mateix partit socialista que es manifestava de bracet dels que ara l'acusen de traïdor.

El president Pedro Sánchez "ariet del diàleg i la negociació" amb part de l'independentisme català és el mateix Pedro Sánchez que ara fa just quatre anys, el novembre del 2019, presumia del control polític del seu govern sobre el ministeri Fiscal, amb la famosa frase "¿La Fiscalía de quién depende?" per tal d'emfatitzar el seu compromís electoral de portar el president Puigdemont i la resta d'exiliats davant dels tribunals espanyols i jutjar-los per sedició i malversació de cabals públics.

El moment, per molta gesticulació interna que hi hagi i tinguem Emiliano García-Page fent de policia dolent, al PSOE ja li va bé. Un esplèndid escenari de l'estratègia de la tensió entre l'extrema dreta i els malvats independentistes, on al bell mig hi ha els socialistes aguantant el baluard de la centralitat política. Que ningú s'oblidi que, malgrat els càlculs electorals, el veritable rostre del socialisme espanyol és el del Cid Campeador contra tot allò que no sigui "castizo". La història ens ho explica amb mil i un exemples. No sigui cas que quan algú se n'adoni ja li hagin robat la cartera i de passada, acabi injustament a la garjola.