En els últims anys, un dels conceptes més repetits en el debat públic ha estat el del rendisme i, tot i que pugui semblar un concepte recent, és un terme que ja utilitzava Karl Marx per descriure un fenomen que va identificar al feudalisme. El rendisme ha transformat el capitalisme del segle XX i ha generat unes noves dinàmiques que expliquen el fet que es doni a la vegada un creixement continuat del PIB en molts països occidentals i un empobriment de la població.
Marx va definir el rendista com la persona que pot extreure una plusvàlua d’una propietat que té i és escassa. Aquesta plusvàlua s’obté sense invertir en la propietat i explotant el treball d’una altra persona. A diferència d’un capitalista, un rendista no reinverteix els guanys en la seva propietat, ja que pot continuar extraient-ne la plusvàlua sense haver de competir o millorar les característiques de la seva propietat.
En el feudalisme, els rendistes eren els propietaris de la terra, els senyors feudals. Posseïen la terra, que molts cops heretaven, i explotaven el treball dels serfs. Els serfs eren inseparables de la terra, no tenien possessions i la seva única manera de subsistir era treballant la terra del senyor feudal a canvi de cedir-li una part de la collita, lluitar en les seves batalles i fins i tot acceptant que prengués possessió del seu cos, com en el cas del dret de cuixa.
El senyor feudal no invertia en el manteniment de la terra, això ho feien les famílies de serfs treballant-la, i tampoc havia de negociar les condicions de treball, perquè els serfs eren inseparables de la terra. Les famílies de serfs, tot i treballar la terra durant generacions, no tenien dret a adquirir-ne la propietat i la seva condició de serf es transmetia de generació en generació.
Semblava que amb la industrialització, els països del Nord Global havien aconseguit superar el rendisme, però la crisi de l’habitatge ha demostrat que el rendisme és més viu que mai. Durant els debats de la crisi de l’habitatge, el terme ha estat molt present i és natural, ja que les dinàmiques del mercat d’habitatge avui en dia són l’exemple més clar de com funciona el rendisme.
Els propietaris d’habitatges són capaços d’extreure plusvàlua de les seves propietats sense haver d’invertir en elles. Un mateix immoble pot generar cada any més ingressos pel simple fet de canviar de contracte, sense necessitat de millorar l’immoble o que el barri millori. Els i les llogateres mantenen i inverteixen en l’immoble, fent-lo més habitable i netejant-lo. En canvi, els rendistes perceben una renda de l’immoble sense haver de treballar i fins i tot poden obtenir rendes superiors a un salari mitjà. A més, pels llogaters i llogateres és difícil accedir a la propietat de l’habitatge, fins i tot quan han estat llogant i tenint cura d’un immoble durant dècades. Com passava amb els serfs, els llogaters i llogateres són inseparables de l’habitatge, el necessiten per sobreviure i això permet al rendista continuar explotant-los.
No només trobem rendisme en l’habitatge, també en la cultura. La producció cultural ha evolucionat i hem passat de ser propietaris i propietàries a ser serfs. Les innovacions tecnològiques del segle passat ens van permetre tenir la propietat sobre productes culturals: quan compràvem CD, érem propietàries de la música i la podíem escoltar tantes vegades com volguéssim i sense anuncis, podíem compartir-la amb amistats i fins i tot podíem fer els nostres “mixs”, gravant cançons de diferents artistes en un mateix CD. El mateix passava amb les pel·lícules, sèries i documentals gràcies als VHS i els DVD, els llibres, les fotografies, els nostres escrits i cartes, etc.
Avui en dia la majoria de nosaltres consumim aquests productes culturals a través de plataformes de streaming o al núvol, no en tenim la propietat. A més, mantenim aquestes plataformes gràcies al nostre treball; les nostres dades personals i de consum que després es poden vendre en paquets a altres companyies o es poden utilitzar per adaptar altres productes als nostres gustos. Les dades que abans s’obtenien contractant estudis de mercat, ara les extrauen sense cost a partir del nostre consum de les seves plataformes. A vegades, fins i tot hem de pagar per evitar que tinguin accés a aquestes dades. Si volem gaudir d’aquests productes sense pagar cap subscripció, hem de suportar anuncis i vendre el nostre temps i atenció o acceptar un accés limitat al producte, limitant també el nostre consum, com en el cas de l’emmagatzematge de fotografies al núvol.
Els propietaris de les plataformes de streaming inverteixen una part del capital en fer millores, però són millores de les quals no ens podem excloure. A més, sovint no podem adquirir el producte o, si ho fem, hem de pagar un cost elevat o cometre un delicte, com en el cas de la pirateria. Els propietaris de les plataformes són rendistes perquè extreuen una renda de l’exclusivitat dels seus productes mentre nosaltres paguem una subscripció i ells exploten el nostre treball per mantenir les plataformes. Tot i que som més separables de les plataformes de streaming i emmagatzematge que de l’habitatge, som molt dependents; només cal pensar en tots els documents i les dades que tenim emmagatzemades al núvol i que perdríem si aquestes plataformes ens en neguessin l’accés sobtadament. Quants de nosaltres podríem escoltar música o veure una pel·lícula demà si totes les plataformes de streaming tanquessin?
L’exemple més recent de rendisme és la intel·ligència artificial agentiva com ChatGPT, Gemini o Claude. Poques persones són propietàries dels principals agents d’IA i, en les condicions actuals, sembla bastant improbable que la població general pugui accedir a la seva propietat. Ara mateix, l’única manera d’utilitzar-la en la seva màxima capacitat és llogant-la, és a dir, pagant una subscripció. Al mateix temps, els propietaris de la IA agentiva són capaços d’extreure una plusvàlua del nostre ús; la IA s’entrena gràcies al coneixem i les dades que hem generat durant segles i que continuem generant cada dia, mentre que el cost d’accedir a aquest coneixement ha estat mínim. A mesura que la IA agentiva s’integra més en la nostra forma de treballar i viure i en els processos productius, ens fem més inseparables i dependents d’ella, de manera que els propietaris de la IA podran extreure majors rendes en el futur.
El feudalisme va ser una època de molta desigualtat i ara, tot i que el PIB augmenta, veiem com la desigualtat entre rendistes i no rendistes no para de créixer. El rendisme està més viu que mai i ha pres noves formes per parasitar noves esferes de la nostra vida. Treballem i guanyem un salari per ser llogateres permanents, mentre uns pocs extreuen rendes del nostre habitatge, de la nostra cultura, del nostre coneixement. El capital no s’inverteix a millorar la vida de la gent, sinó que es desvia al rendisme, cap a productes que permeten continuar vivint de rendes. Per això, estem totes convocades a la vaga general de demà, 11 de novembre, perquè viure ens costa la vida.