Els dies 16 i 17 de novembre, el CCCB acollirà les jornades El Rif, el gran desconegut. Una bona ocasió per preguntar-nos per què una regió tan propera continua sent tan desconeguda i què pot fer la literatura per explicar allò que la història oficial ha preferit silenciar.
Al Rif, a Beni Chiker, va néixer Mohamed Choukri, autor d’El pa nu, una de les obres fonamentals de la literatura marroquina contemporània. Choukri va créixer entre la fam, la misèria i la violència d’un pare que va arribar a matar un dels seus fills. No va aprendre a llegir fins als vint anys. La seva literatura no busca embellir la realitat, sinó mostrar-la en tota la seva cruesa.
El 1980, convidat al programa Apostrophes de Bernard Pivot, Choukri va protagonitzar una escena reveladora. Els altres escriptors s’interessaven per la brutalitat del pare i els episodis escabrosos del llibre. Ell intentava explicar una altra cosa: que el colonialisme li havia robat la infantesa. La violència familiar no es podia separar de la violència històrica. Aquells intel·lectuals europeus semblaven més interessats en el pare monstruós que en el sistema que havia contribuït a destruir una societat.
A les jornades participarà també Karima Ziali, escriptora d’origen rifeny i autora d’Una oración sin Dios. La novel·la explica la història de Morad, un jove homosexual en una família marroquina emigrada a Catalunya. Hi trobem els silencis, les imposicions religioses, la por i l’amor familiar convertit en una forma d'asfíxia. Però també hi podem llegir una altra violència, menys explícita: la d’una família que intenta preservar-se en una societat on continua sent percebuda com a estrangera. El tancament familiar pot ser també una resposta defensiva a l’exclusió. Això no justifica la violència, però ens ajuda a comprendre-la.
Choukri i Ziali escriuen des de moments diferents, però ens obliguen a mirar més enllà de l’individu. La família no viu fora de la història. Les ferides col·lectives també travessen les relacions íntimes.
Mentrestant, a casa nostra hem dedicat debats intensos a discutir si la literatura havia de ser autoficció o no. Ens movem per modes, com si la forma literària fos més important que allò que una obra ens permet descobrir. Kafka feia autoficció? Quina importància té aquesta etiqueta davant la capacitat de La metamorfosi per mostrar la deshumanització? Per mi, un dels grans mèrits de la literatura és la seva capacitat de denunciar les desigualtats, de fer visible allò que el poder voldria mantenir invisible.
I tornem al Rif. Espanya va bombardejar aquella regió amb armes químiques, especialment gas mostassa, durant la guerra de 1921-1926. És un fet històric documentat. Durant les protestes del Hirak, el 2016 i el 2017, milers de rifenys van sortir al carrer per reclamar dignitat, feina, universitats i una atenció sanitària adequada, especialment per als malalts de càncer. Fa dècades que es denuncia una possible relació entre els bombardejos químics i la incidència de tumors a la regió. Aquesta relació no està demostrada epidemiològicament, però mereix una investigació rigorosa. No és acceptable que gairebé un segle després encara ens hàgim de preguntar per què no s'ha investigat prou.
Unes jornades sobre el Rif a Barcelona haurien de servir també per preguntar-nos si Espanya està disposada a assumir la seva responsabilitat colonial. Conèixer una cultura no consisteix només a celebrar-ne la música, la llengua o la literatura. També exigeix mirar la història que compartim, incloses les seves atrocitats.
Per mi, la literatura és, entre altres coses, un espai de denúncia. No comparteixo gens aquesta concepció, tan present en determinats ambients literaris europeus, segons la qual la bona literatura ha de dir sense dir, insinuar sense comprometre's. Choukri i Ziali ens recorden que es pot fer literatura sense apartar la mirada de la violència, de la desigualtat i de la història. Escriure bé no és dir sense dir, és simplement dir.