L’accés a la propietat o bé a l’ús de la propietat d’altres és un conflicte que s’endinsa en els segles de la nostra història. El resultat de les decisions que s’han anat prenent durant segles dona la distribució de la propietat urbana actual. Voler resoldre aquesta important i alhora complexíssima realitat en poc temps és una quimera. Hauríem, però, de saber distingir entre causes i conseqüències de la crisi en matèria d’habitatge. Doncs algunes conseqüències podrien justificar accions tàctiques com uns decrets llei que potser intenten ajornar els grans debats i les necessàries solucions, però farà adonar-nos de l’exigència ciutadana de polítiques que només s’assoliran amb mirades a llarg termini i continuïtat en l’acció política vers un objectiu darrer, tot i l’alternança.
Escric aquest article sabent que no abastaré (ni goso intentar-ho) la dimensió del problema. Semblaria, però que hi ha una decantació dels partits anomenats progressistes per ampliar fins a percentatges realment estructurals la propietat pública dels immobles destinats a habitatges. Per contra, podríem dir amb la mateixa superficialitat que les forces conservadores ho fien més que mai al mercat i a què la demanda només es respongui amb més edificació i comercialització d’immobles destinats a habitatge de preu inassolible per a rendes de classes populars.
Intentaré deixar dites algunes coses, sabent que només són petites incrustacions en el debat. Les ciutats que podríem considerar de referència per a l’opció progressista: Viena, Amsterdam, Zurich, Copenhagen, Hèlsinki... van definir el seu objectiu fa dècades i s’han mantingut ferms en aconseguir-lo. Algunes van començar a plantejar la necessitat d’un alt percentatge de titularitat pública fa més d’un segle i encara hi persisteixen en promocions d’un abast que deixen com una anècdota ridícula alguns intents nostrats.
La meva lectura de la Constitució no converteix en contradictoris els articles que avalen el dret a la propietat i a l’herència (art.33) i el funcionament del lliure mercat i la lliure empresa (art. 38) amb l’assenyalament específic del dret universal a l’habitatge (art. 47) com a principi rector dels poders públics, perquè aquest assenyalament és el que ordena intervenir per a fer possible aquesta accessibilitat. Podíem dir que en la darrera dècada fins i tot les institucions europees estan fent aquesta lectura en les seves directrius: la necessitat d’intervenir el lliure mercat per a garantir l’accessibilitat a un habitatge a les rendes mitjanes i baixes.
Aquesta intervenció pública ha estat tímida, amb exemples d’èxit que el pas del temps ha tendit a esborrar més que a augmentar. També hem de ser clars en què la intervenció dels poders públics ha de ser en habitatges d’una determinada superfície i d’uns estàndards de confortabilitat, però ni hem de barrejar el sensellarisme ni podem ampliar el parc públic amb habitatges destinats a persones amb prou renda per accedir, triar i remenar en el mercat lliure que continuarà existint. Aquests límits de superfície i valor poden ser fruit de mirades específiques i en algunes poblacions petites poden ser habitatges dels nuclis antics rehabilitats i en ciutats verticals seran edificis plurifamiliars que posaran a prova la capacitat de gestió i conservació dels seus gestors i usuaris. Deixo apuntat que el sensellarisme i l’espera de la condició d’asilat han de tenir apartaments-albergs (diferents) amb dedicació de personal especialitzat.
Catalunya ha tingut en la seva tradició jurídica formes d’accés a la propietat i de cessió del domini útil força interessants si els posem en context. Des dels treballs de la codificació i modernització de la nostra tradició jurídica, en el Llibre V del nostre dret propi apareix la propietat temporal i la propietat compartida. No faré la història de similituds i diferència en altres etapes històriques, només vull deixar constància de la meva sorpresa que el Parlament, amb àmplies competències i responsabilitats en el disseny del model de polítiques d’habitatge i servador de les tradicions jurídiques catalanes hagi rebutjat com una de les moltes eines per arribar a ampliar el parc públic l’ús de figures específiques que podrien ajudar, entre altres coses a rehabilitar vells immobles recuperant-ne el ple domini públic encara que fos a llarg termini.
Com que les polítiques de canvi de model seran a llarg termini, no estem en disposició de rebutjar cap dels instruments de planejament, compravenda, construcció, expropiació o contractuals que tenim a disposició per aconseguir-ho. Aquestes fórmules essencialment catalanes, tampoc.
Continuarem discutint sobre el rebuig dels dos decrets llei presentats pel govern central en el Congrés i els tecnicismes en clau electoral del vot d’alguns partits. Ho hem de fer perquè defineixen quina lectura dels drets constitucionals tenen les diverses formacions i com n’és de difícil, fins i tot, que acordin traslladar les decisions doloroses 18 mesos més enllà. Potser en el mentrestant ajuntaments, les Comunitats Autònomes i Administració estatal tinguin, un dia, un debat de model i acceptin que mentre no s’hi arribi, limitar els beneficis desaforats pot exigir-se com un principi rector constitucional i -sobretot- com un principi d’humanitat.