La nova sèrie de 3Cat i HBO Max In vitro té com a escenari una petita clínica de fertilitat de Barcelona: familiar, dirigida pel fill del fundador, amb un equip que es coneix de memòria. Si no fos perquè s'acaba d'estrenar, diria que és una sèrie dels anys noranta. Quina clínica de reproducció assistida catalana funciona avui així? Trenta anys després, gairebé cap. Les petites han estat absorbides per grans grups i per fons d'inversió internacionals.
IVI és segurament el cas que millor explica aquest gir. Va néixer als noranta amb dos socis que s'obrien camí en un mercat que tot just començava. Avui té més de trenta clíniques a Espanya i més de dues-centes arreu del món. La foto del fundador potser encara penja al despatx, però qui mana és el fons KKR, propietari del grup de fertilitat més gran del món. Aquest tipus d’inversor no són especialistes en reproducció. Són els mateixos que inverteixen en habitatge, en salut o en altres serveis essencials, i actuen amb la mateixa lògica allà on siguin.
El negoci no és la comercialització, és a dir, la venda d’un servei, sinó la seva financerització. Esperen que aquestes empreses es revalorin per, més tard, revendre-les. Tot i que és molt difícil trobar dades, alguns estudis apunten que aquest interès creixent en la reproducció es tradueix en 8.400 milions de dòlars d'inversió anual. El 2020 n'eren 2.400, gairebé quatre vegades menys. Però què ens diu això sobre l'àmbit de la reproducció i quines conseqüències té sobre aquests serveis?
El primer que revela és que la reproducció és un negoci amb futur. La maternitat tardana, l’augment de la infertilitat, nous models de família que s'amplien, la rapidesa dels avenços tecnològics i l’extensió d’aquestes pràctiques en la societat són els indicadors més rellevants. La recent notícia de la Reial Federació Espanyola de Futbol sobre la cobertura de la congelació d’òvuls a les seves futbolistes és una mostra de com aquestes tècniques comencen a ser una resposta consolidada a la infertilitat estructural. El segon, que l’entrada d’aquests fons té uns impactes negatius sobre el servei. Quan un fons hi entra, acostuma a apujar preus, augmentar volum, desplaçar-se cap als serveis de més marge i retallar costos laborals. La reproducció, en aquest esquema, és un lloc escalable i amb un alt volum de negoci per generar rendes especulatives.
Tot això passa en un país on la sanitat pública cobreix poc més del 30% de les clíniques espanyoles. Per a moltes persones, doncs, l’opció per accedir a aquests tractaments o no hi és o exigeix afrontar les despeses que suposa una clínica privada. Tot i que Espanya és un dels països amb un cost més baix, el preu continua sent una barrera per a moltes persones. Seria justificable ampliar la cobertura pública i fer-ho en tots els supòsits? La resposta no és senzilla.
La sanitat pública no cobreix tota la demanda de reproducció assistida i ho fa, en bona part, mitjançant la concertació amb centres privats. Ampliar la despesa pública en aquest mateix model podria significar destinar encara més recursos públics a aquest mercat reproductiu. Amb tot, la reproducció assistida és un respir per a moltes dones que veuen com la manca de condicions materials, afectives o laborals retarda el moment de formar una família.
Les tècniques han obert noves possibilitats i han ajudat moltes persones, però també plantegen moltes preguntes. El problema és que les empreses de fertilitat hi donen resposta sense tocar les causes de la infertilitat ni discutir-ne els límits. A Catalunya, la taxa de pobresa infantil era del 32,5% el 2023, una de les més elevades d'Europa, i tenir fills s'està convertint cada cop més en un factor d'empobriment. Segons Save the Children, la presència de fills a la llar incrementa un 70% la probabilitat de viure per sota del llindar de pobresa.
En aquest context de financerització i d’alta vulnerabilitat tot fa pensar que cal més lideratge de les institucions públiques al mateix temps que una regulació més elevada del sector privat que protegeixi l’assequibilitat i accés a aquests tractaments. Perquè quan les polítiques públiques no responen a les dificultats per formar una família, els grans grups i els fons d'inversió ocupen aquest espai i converteixen les necessitats i els desitjos en oportunitats de negoci. Generen dependència econòmica i augmenten les desigualtats en l'accés a la reproducció.
Els fons d'inversió han entès abans que la resta de la societat que la reproducció assistida és un camp de creixement i que cada cop forma més part de les nostres vides. El mateix director de la sèrie, Marc Crehuet, explicava en una entrevista com havia estat de difícil trobar finançament. Sembla que les productores veuen la reproducció com una cosa de nínxol. I aquest és també un dels reptes: treure la reproducció de l'opacitat i portar-la al debat públic. Perquè el problema va molt més enllà de poder concebre o no. El debat de fons és com sostenir una societat que fa cada vegada més difícil tenir fills alhora que penalitza qui en té.