Quan Marco Bellocchio va dirigir el film La Cina è vicina (1967) va voler retratar les contradiccions entre el discurs pretesament revolucionari i la pràctica acomodada i conformista de la burgesia. Aleshores estava de moda posar la burgesia europea occidental en el centre del debat per palesar la profunda ignorància que la tenallava sobre com ho havia de fer per articular un discurs vital mínimament coherent.
Era allò de voler trobar un sentit a les coses, el camí per prendre al davant de la cruïlla i l’explicació de com i per què havia arribat fins allà. Pretensió, al cap i a la fi, sempre frustrada. D’aquest mateix moment creatiu neix, per exemple, Le charme discret de la bourgeoisie (1972), de Luis Buñel, emparentada, amb un to certament més surrealista i anticonvencional, amb el film de Bellocchio. I si volguéssim anar més cap enrere en el temps, la burgesia havia estat també ridiculitzada per la intel·ligència silent de Jacques Tati a Mon oncle (1958).
Sigui com vulgui, ni la Xina era a prop més que en metàfora, ni la burgesia superaria les seves plurals, innates i íntimes contradiccions. Per això, perquè la Xina quedava molt lluny des de totes les perspectives, es fa difícil trobar una connexió entre el títol i la història que el film de Bellocchio explicava. El títol no venia a ser tant l’avís que el maoisme —posat ben recentment de moda, a contracor seu, de la mà d’un famós i adinerat futbolista—, aleshores regnant en el si del gegant asiàtic, hagués d’arribar a galop a Europa per trasbalsar-nos la vida, sinó un lema propagandístic que un jove idealista havia escrit a correcuita a una paret encara verge. Una advertència, però sense que sabéssim sobre què es projectava.
Per tant, que la Xina estigués a tocar era només un lema escrit a una paret (fins llavors, encara verge) que no estava mancat d’un cert to displicent. L’admonició semblava que ens digués «heu quedat informats, que després no vinguin les queixes». De qualsevol manera, aquella burgesia europea del voltant dels anys seixanta del segle passat tenia, ben segur, un bon grapat de vicis que no es guaririen mai perquè li eren consubstancials.
Però també tenia dues grans virtuts. La primera, que existia (avui, això ja no passa). La segona, que albergava en el seu si una elit intel·lectual que tenia la recognoscible capacitat de pensar i de transmetre una ideologia, fonamentada en les lectures de la millor tradició lliurepensadora europea, que penetrava en el conjunt de la societat (avui, això tampoc no passa). Normalment, aquestes elaboracions intel·lectuals no servien per treure grans conclusions que es materialitzessin en fets constatables. Però sí que eren útils per crear un pòsit de saber i per allò que rònegament representaven, que no era altra cosa que l’exercici, tan fatigós i estrany en els temps que corren, de pensar, de formar-se un criteri, de ser crític, de rebutjar les imposicions mancades d’un raonament previ i de defensar a ultrança la vigència dels drets humans.
Fet i fet, l’advertiment sobre la proximitat d’un mal, trasmudat avui en un monstre apocalíptic amb el rostre que representa la fi del món que hem conegut fins ara, no és que sigui a prop, sinó que és just aquí, entre nosaltres. Ens subjuga, ens aclapara, i ens anul·la cada dia. És el monstre de la cibernètica, de les comunicacions dirigides, del control dels nostres actes i moviments, de les decisions que prenen els amos de la tramoia sense comptar amb nosaltres. És el monstre que ha substituït el poder dels estats, esdevinguts vicaris de les xarxes intangibles controlades pels nous dictadors tecnològics. És, finalment, el monstre que ha devorat els ciutadans que no llegeixen mai un llibre, que són incapaços de sortir dels marges marcats i que es formen —es deformen— a partir de missatges xifrats, curts i lineals, ni matisats, ni susceptibles de ser matisats.
Fahrenheit 451 (1966) és un film dirigit per François Truffaut ―el mateix director de Les quatre cents coups― basat en la novel·la homònima de l’escriptor Ray Bradbury (publicada l’any 1953). Dibuixa una societat en què els llibres estan prohibits i el sistema els fa perir entre flames. La resistència al poder per evitar que desaparegui la constància escrita d’allò que els humans hem estat al llarg dels segles s’organitza de manera que una minoria memoritza els llibres. Per tant, la lletra és substituïda per la memorització heroica que, de qualque manera, haurà de ser transmesa als qui vindran al darrere. D’entrada, caldrà admirar sense límits l’extraordinària capacitat premonitòria de Bradbury i de tots els enormes talents que han anunciat a la humanitat el futur. Després, alertar sobre el govern del món per una autarquia tecnològica prou complexa que, destacadament, promou la ignorància i que, en coherència, es fonamenta en l’acceptació acrítica d’aquesta estructura de poder per part dels governats.
En efecte, ens havien advertit.