Plou. Plou molt. Són a dins un castell, a prop del Maresme. En Jaume està a punt d'entrar a la cerimònia del seu casament, però de sobte veu la novia. No és la Marta, el seu amor platònic, si no em Vidal-Quadras! Es desperta sobreexcitat, suant com un garrí i pensant què ha fet ell per merèixer aquests malsons. Fins a quin punt arriba el cervell humà? Ell casant-se amb en Vidal-Quadras? Atractiu és, però, n'hi ha per tant?

Un cop recuperat d'aquest ensurt nocturn, en Jaume engega la ràdio i es posa a la dutxa. En Basté fa un rànquing de les imbecil·litats que porten acumulades des l'Espanya més cavernícola. Que l'escola catalana adoctrina els nens per fer-los independentistes, que els donen fuetades fins que canten bé Els Segadors, que els obliguen a esnifar cola i menjar gomes Milan fins que no ballen bé una sardana o que els maltracten amb discursos de Pere Navarro fins que no s'aprenen de memòria articles de la Pilar Rahola. En Jaume fa temps que no va a l'escola, però no dubta de les fonts contrastades que tenen els d'Intereconomia i companyia.

Aquesta setmana per sort estarem distrets amb la ressaca independentista del clàssic Barça-Madrid, pensa en Jaume. Ell també té ressaca, però no pels insults del veí ni per les entrades de Pepe, sinó per la seva mare Antònia, que el va trucar a les 19.51 minuts i no va penjar fins les 21.39 minuts. Es veu que no tenia forma de veure el partit. Primer, el canal. Després el comandament a distància, que li faltaven piles. A continuació, l'aparell del Plus que no estava prou ben endollat (els fabriquen perquè es desendollin sols?). Quan va aconseguir veure la pilota, ja era a les mans de l'àrbitre, camí del vestidors. En Jaume, pobre, es va conformar escoltant-lo per la ràdio mitjançant l'orella esquerra. A l'esquerra els crits d'en Pou, a la dreta els crits de l'Antònia. Una experiència memorable.

Finalment la Lliga segueix igual que abans, però en Jaume segueix a l’atur, excitat per l’11S, hipotecat fins a les celles i enamorat fins a les calces.