Com a filòloga, sempre m’han fascinat les expressions en català que no tenen traducció exacta en altres llengües. En tenim una, de molt catalana, que m’encanta: “fer país”. Si, és cert, hi ha el nation-building anglès. Però el nostre “fer país” té un matís: no va tant de grans símbols nacionals, o no només. El nostre “fer país” és un acte molt concret i té a veure amb el fet quotidià, el fet col·lectiu, i el futur. I no és ni un fet abstracte ni individual.

És, per damunt de tot, fer que la nostra nació, allò que som, sigui un acte compartit. Perquè ningú no fa país tot sol. Un país es construeix sempre amb els altres. Són gestos quotidians que alimenten la idea que el país té sentit i val la pena perquè el compartim. Però, per damunt de tot, fer país és no donar-lo mai per fet. Crec que a Catalunya parlem de "fer país" perquè sabem que el país no ens cau del cel: que no ve donat, sinó que el construïm cada dia, entre tots.

I és aquí quan el país, qui som, va més enllà d'una simple identitat heretada per ser, sobretot, voluntat de futur. Fer país és fer, de la identitat, una promesa compartida. Només fent país hem pogut preservar la llengua comuna, vam aixecar l'escola catalana com a un lloc de cohesió social o entenem la ciutadania com a un subjecte de drets i deures. Som país, perquè ens el guanyem. I quan ho oblidem, aquesta promesa desapareix, i la comunitat nacional es debilita. Crec que és aquí on som avui: hem oblidat una mica què vol dir fer país.

Fa una dècada, el país va emprendre un procés de ruptura orientat a la independència, empès per motius diversos. Una dècada després, molts d’aquells motius, sorgits d’anys de crisis encadenades i de transformacions profundes en tots els àmbits de la nostra vida, continuen ben vius i encara no han trobat una resposta política a l’altura del que exigeixen. El que aleshores eren motius per al canvi, avui s’han convertit en debilitats profundes que ens afecten com a societat i com a país.

Tenim un model de creixement econòmic espanyol i gandul basats en llocs de treball de sous baixos i precarietat; tenim unes infraestructures que cauen, amb trens que no arriben i carreteres sense manteniment per culpa de Madrid; tenim un país desequilibrat que gira l’esquena a la major part del seu territori; i els problemes d’accés a l’habitatge; i la debilitat de l’ús social del català; i les dificultats per arribar a final de mes de les famílies per la pujada dels preus, o les ciutats que perden la seva identitat davant un turisme massiu…

I avui, tots aquests motius ens fan dèbils. Llavors, i aquí ve la pregunta: si els motius persisteixen o fins i tot s’han intensificat, a què esperem per “tornar-hi”? Doncs potser és una qüestió més complexa i incòmoda que parlar de voluntat, com si desitjant-ho molt fort n’hi hagués prou. Assumim-ho: avui no som un país fort. I un país dèbil mai tindrà la força per ser una nació lliure. Perquè tenir raons de sobres no és suficient per construir una nació lliure.

Les raons són necessàries, però no n’hi ha prou. De la mateixa manera que, quan fa dies que arrosseguem una grip, ens costa pensar amb claredat i no ens surten les idees, tampoc no estem en les millors condicions per afrontar grans reptes quan les circumstàncies ens ofeguen. O si travessem una situació econòmica delicada, si no arribem a final de mes i vivim angoixats per la pròxima quota de la hipoteca, difícilment trobarem l’energia i la tranquil·litat necessàries per posar en marxa aquell projecte que sempre havíem somiat.

No podem demanar al país allò que, per sentit comú, sabem que és impossible d’exigir a qualsevol persona: que desplegui tot el seu potencial quan li falla la força per fer-ho. No es tracta només de tenir arguments, sinó de tenir la força col·lectiva per convertir-los en realitat. Només un país fort pot fer possible un país nou.

Els qui aspirem a guanyar una Catalunya nova i lliure, no tenim cap més opció que obrir un camí alternatiu, lluny dels qui ens volen petits, però també dels que defensen un cosmopolitisme naïf. Un camí que implica tornar a fer país. Només un país fort pot oferir una identitat oberta, i un “nosaltres” ampli. Com més país, més forts. Com més forts, més país som. Si volem ser lliures, necessitem un país fort. No hi ha dreceres: aquest és el camí.