Una de les imatges més deplorables dels darrers temps és aquella on Donald Trump apareix envoltat d’una colla de pastors evangèlics, amb els braços estirats fent-li una imposició de mans, talment com si es tractés del mateix messies encarnat en la seva persona. No fa estrany que un egòlatra i egoista com Trump n’acceptés la posada en escena, gens improvisada, però sí que produeix una certa vergonya que líders religiosos que han d’emetre un missatge pacífic i positiu de compassió i solidaritat amb els més febles donin suport a qui representa el combat més despietat contra els més vulnerables per qüestions de raça, gènere, origen geogràfic o orientació sexual. El president nord-americà més bel·licista, fatxenda i inculte de la història compta, doncs, amb la benedicció de líders cristians.
Si a això hi afegim que en el moviment evangèlic nord-americà el pes dels sectors més reaccionaris des del punt de vista ideològic no és pas menor pot fer pensar, erròniament, que tots els evangèlics calcen del mateix peu, conclusió del tot errònia, sobretot si ens fixem en les denominacions històriques del protestantisme. Però el suport de la dreta evangèlica (evangelical seria potser més adequat) als Bolsonaro pare i fill, és una realitat. I el fotimer de telepredicadors ultrareaccionaris i governants llatinoamericans que es proclamen “evangèlics” és notable. El pes d’aquests sectors extremistes és important i ho sembla més encara per la frivolitat i poca professionalitat amb què massa mitjans de comunicació s’hi refereixen, sense gaires anàlisis i sovint amb una acreditada superficialitat i uns coneixements diminuts sobre la història i el caràcter de la Reforma protestant.
Així i tot, cal fer esment de l’existència d’uns altres evangèlics que es troben ben lluny de les posicions més carques, però que sovint passen desapercebuts per als mitjans i per a la majoria de la societat. És el cas de la bisbessa de Washington, Mariann Edgar Budde, reformada episcopal, anglicana, que incomodà profundament Trump en l’ofici religiós de l’endemà de la investidura, amb el seu sermó, apel·lant al sentiment de “compassió” amb les persones més fràgils. I quan es parla de la connivència “evangelicalisme-extrema dreta” al Brasil, com si fos un tot generalitzable, s’oblida, per exemple, la victòria electoral recent de Lula da Silva, gràcies a la increïble campanya de propaganda política duta a terme a les xarxes socials per l’advocat, influenciador a internet i polític André Janones, membre actiu d’una església baptista.
I fa només una setmana, la trompada de Trump a les eleccions de mig mandat ha estat de dimensions oceàniques. En l’èxit dels demòcrates a les dues cambres, han destacat els resultats de Texas amb la victòria de James Dell Talarico, de 37 anys, membre de la Cambra de Representants texana des de 2018, titular d’un màster en Educació a la Universitat Harvard i d’un altre en Estudis Teològics al Seminari Presbiterià de Teologia d’Austin, on actualment fa un altre màster en Divinitat.
El seu avi matern, Jimmy Causey, va ser un actiu predicador baptista pel sud dels Estats Units. El flamant nou senador pel Partit Demòcrata no ha amagat en cap moment, ans al contrari, la seva condició de protestant i amb el missatge cristià ha combatut el nacionalisme ultraconservador de la dreta evangèlica trumpista. També a Texas ha sortit escollit congressista demòcrata Frederick Haynes III, titular de diversos màsters en teologia als Estats Units i a Oxford i pastor baptista a Dallas en una església de més de 13.000 membres.
Un altre indret on els demòcrates han derrotat els republicans de Trump és Kansas, fet que no succeïa des de 1932. Qui hi ha obtingut l’escó de senador és Adam Hamilton, pastor metodista, fundador de l’Església de la Resurrecció, la més important del metodisme unit nord-americà. És pastora presbiteriana Lindsay James, elegida membre de la Cambra de Representants per Iowa, graduada en Comunicació per la Universitat de Santa Clara i màster en Divinitat pel Seminari Teològic Fuller. Pel mateix estat ha obtingut escó com a congressista la pastora luterana Sarah Trone Garriott, fins ara líder de la minoria demòcrata al senat d’Iowa. Llicenciada en història, té un màster en Estudis Teològics per la Harvard Divinity School i un altre en Divinitat per l’Escola Luterana de Teologia de Chicago. Pastorejà en diversos hospitals i com a senadora estatal defensa sobretot els drets sanitaris de la població.
La nova governadora demòcrata de Geòrgia és l’exbatllessa d’Atlanta, Keisha Lance Bottoms, membre de l’església metodista unida d’Atlanta, que s’ha imposat als republicans i hi ha esdevingut la primera governadora negra. A Iowa, el nou governador demòcrata és el luterà Rob Sand, llicenciat en ciències polítiques i doctor en dret, ferm defensor dels serveis públics i lluitador contra la corrupció. I el governador de Nevada, que s’estrena en el càrrec i s’ha imposat als republicans, és Aaron Ford, baptista i membre actiu de la Victory Missionary Baptist Church, de Las Vegas. Amb aquestes referències n’hi hauria d’haver ben bé prou per entendre la pluralitat del protestantisme nord-americà, massa sovint despatxat amb l’apel·latiu cada cop més inconcret d’“evangèlic”. I també que cap partit polític, ni allà ni enlloc, no pot atribuir-se el monopoli de la representació política dels cristians.
Potser tot plegat s’entén millor si pensem que el bisbe Pere Casaldàliga era catòlic, com ho eren també la majoria de bisbes de l’estat espanyol que, el 1937, van signar una carta de suport al cop d’estat franquista. I són també catòlics els membres de l’Opus Dei, el bisbe de Perpinyà Juli Carsalade du Pont, el cardenal Vidal i Barraquer mort a l’exili o l’abat Escarré. Com en són el cardenal ultra Rouco Varela i en fou també Mn. Josep Armengou, membre del Front Nacional de Catalunya durant el franquisme, autor de l’obra Justificació de Catalunya i que sembla que guardava, a la sagristia de l’església de Berga, les armes de la secció militar d’aquest grup independentista. I assegura ser catòlic el cardenal Cañizares, com en foren els clergues valencians Josep Espasa, Vicent Sorribes, Emili Marín i J. A. Comes, o els mallorquins A. M. Alcover, Bartomeu Oliver o Pere Riutort. En fi, com es pot veure, hi ha de tot a la vinya del Senyor...