La política a l’Amèrica Llatina sembla que es mogui una mica a batzegades i per contagi. Així, si fa una dècada hom podia parlar del "gir a l’esquerra" de principis del segle XXI, ja que, entre la victòria d’Hugo Chávez a Veneçuela el 1998 i la de Dilma Rousseff al Brasil el 2010, s’havien succeït 24 triomfs en eleccions o reeleccions presidencials de candidats esquerrans o de centreesquerra en 13 països llatinoamericans. Només Mèxic, Colòmbia, Costa Rica, República Dominicana i Panamà -a més de Belize, Surinam i Guaiana-, relativament pròxims geogràficament als EUA i amb governs de perfil conservador, semblaven haver escapat al contagi.
I, tanmateix, a diferència de l’onada neoliberal anterior, on els governs compartien programes econòmics i polítics inspirats en el denominat Consens de Washington que impulsaven el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i el Departament del Tresor dels EUA, que pregonaven mesures ultraliberals inspirades en l’Escola Econòmica de Chicago que passaven per les polítiques fiscals i monetàries intervencionistes dels economistes keynesians i promovia el lliure mercat sense limitacions i les desregulacions financeres que, a la dècada dels vuitanta, ja havien anticipat Ronald Reagan i Margaret Thatcher, no sembla que en aquest gir a l’esquerra es poguessin establir excessives similituds entre el chavisme veneçolà i el Partit del Treball (PT) de Luiz Inácio Lula da Silva i Dilma Rousseff o la "revolución ciudadana" de Rafael Correa a l’Equador i el socialisme democràtic de Xile amb Michelle Bachelet o l’esquerra de Tabaré Ramón Vázquez i José Mujica a l’Uruguai. En tot cas, un denominador comú la lluita contra la pobresa i les desigualtats provocades per les polítiques neoliberals i donar veu als pobles indígenes fins llavors marginats i silenciats.
Avui, en canvi, cal parlar de "gir a la dreta", sobretot, després de la primera volta de les eleccions presidencials al Brasil en què Flávio Bolsonaro, investigat per corrupció i fill de l’expresident Jair Bolsonaro condemnat a 27 anys de presó per haver intentat un cop d’estat després de perdre les eleccions presidencials de 2022, ha obtingut el 47% dels vots davant del 45% de Lula da Silva. No sembla que el líder del Partit dels Treballadors (PT) tingui massa possibilitats a pesar del seu carisma entre els sectors més pobres de la població i de les classes mitjanes progressistes sensibles a les qüestions relacionades amb els drets humans, les llibertats, els valors democràtics, la defensa de les minories i dels col·lectius LGTBI+. El Partit Liberal (PL) de Bolsonaro també ha obtingut millors resultats en les eleccions de governadors, de la Cambra de Diputats i del Senat.
En definitiva, si d’aquí a tres setmanes la segona volta confirma la victòria del clan Bolsonaro (també han resultat elegits la seva dona i dos dels seus fills, mentre que el pare podria tornar a la política activa després de ser amnistiat pel seu fill tal com ha promès), el nou govern del Brasil s’afegirà a les victòries de la dreta en les set eleccions que s’han celebrat a l’Amèrica Llatina des que Donald Trump tornà a ser president dels EUA. Així el Brasil seria un dels governs de dretes o d’extrema dreta aliats de Trump, com Argentina, Colòmbia, Xile, Hondures, Bolívia, Perú, Equador, El Salvador i Costa Rica..., més el sotmès i controlat govern «chavista» de Delcy Rodríguez a Veneçuela.
Però, la victòria de Bolsonaro, que té el suport dels cristians evangelistes brasilers, tindria un significat que va més enllà del Brasil, la primera potència econòmica de l’Amèrica Llatina -i desena del món-. D’una banda, suposaria que entre els principals països de l’Amèrica Llatina només quedaria un govern d’esquerres, el socialdemòcrata de Claudia Sheinbaum a Mèxic -segona potència econòmica de l’Amèrica Llatina i tretzena del món.
De l’altra, que els BRIXS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica) podrien perdre un dels seus membres fundadors, la qual cosa després de l’ampliació de 2024-25 que ha elevat a onze els membres de l’organització -Javier Milei va renunciar a formar-ne part malgrat que l’Argentina hi havia estat convidada- i a dotze els membres associats, suposaria un cop molt dur per la Xina i l’Índia que han fet dels BRIXS -i les seves institucions com el Nou Banc de Desenvolupament- un organisme capaç de competir -o de substituir en determinades situacions- amb les institucions sorgides de Bretton Woods -Fons Monetari Internacional i Banc Mundial- que, fora d’Europa i dels EUA, molts països consideren al servei dels països occidentals. En aquest sentit, i atesa l’obsessió de Trump -i dels EUA- de perdre l’hegemonia mundial davant de la Xina, l’actual president dels EUA consideraria com una victòria pròpia l’elecció de Bolsonaro com a president del Brasil.
I no hi ha dubte que aquest gir a la dreta a l’Amèrica Llatina té molt a veure amb la segona presidència de Trump que, emulant la guerra contra el terror de George W. Bush, ha declarat una "guerra contra els càrtels del narcotràfic", en què no dubta, com en altres tants escenaris, d’usar mecanismes al límit de la legalitat, com 70 atacs a embarcacions, presumptament "narcollanxes", en aigües properes a països de l’Amèrica Llatina que ha ocasionat la mort de 230 persones.
També s’han produït col·laboracions militars dels EUA amb la policia o l’exèrcit d’alguns països, com l’Equador, per lluitar contra càrtels de la droga. En suma, la vella i falsa dicotomia entre seguretat i llibertat. En garantir la seguretat -que sovint es confon interessadament amb l’eliminació de l’oposició política alguns governants han resultat, com Nayib Bukele a El Salvador, alumnes avantatjats encara per això conculquin els drets humans més elementals. I tot això a banda de la ingerència en la política d’aquests països amb el suport als candidats més extremistes i intoxicant amb fake news les xarxes socials.
Aquest gir en cadena cap a la dreta de l’Amèrica Llatina hauria de servir d’advertència. Enlloc està escrit que la democràcia sigui un règim imperible. Ans al contrari cal guanyar-la i lluitar-la cada dia si volem conservar-la. I, com ja he emfasitzat alguna altra ocasió, cal que, més enllà de la discussió política o parlamentària, serveixi sobretot per satisfer les necessitats dels ciutadans. El gir a la dreta no és únicament un fenomen llatinoamericà, només cal mirar el que està succeint a la UE i veure el que ens poden deparar el 2027 les eleccions a Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Espanya, Polònia, Itàlia, Eslovàquia i Eslovènia.
El més greu de sessions plenàries que no donen solucions a les exigències legítimes dels ciutadans, com va succeir el passat divendres en el Congrés dels Diputats amb els decrets sobre l’habitatge, no és que donen arguments a l’extrema dreta -o en el sentit contrari permeten mobilitzar els votants de l’esquerra si enarbora la bandera de la manca d’habitatges assequibles-, sinó que produeixen desencant, desencís, cansament, abstenció i desprestigien els sistemes democràtics per inútils a l’hora de trobar solucions als problemes, la qual cosa, en darrera instància, beneficia igualment a l’extrema dreta i als moviments antidemocràtics.