El Manel es dona el caprici de prendre’s un cafè d’aquests plens de nata, de xocolata i de canyella en pols cada dues setmanes. Els divendres. Fa cua just abans d’entrar a l’oficina amb la sensació que ha vençut la setmana i que és el seu moment de triomf. Com un general romà entra a la cafeteria americana i fa cua. És un quart de nou del matí clavat. Demana el cafè amb totes les andròmines i escull la talla petita perquè va veure un dia a internet que en totes les opcions que es poden escollir-hi cap la mateixa quantitat de líquid. Preu per preu, sabates petites doncs. I quan fa l’encàrrec ha de deixar el nom. “D’acord, Manel, espera al final de la barra”, li diuen. Ell segueix a la seva. Porta els auriculars i va escoltant un pòdcast d’Història, on expliquen la relació entre el Pare Ubach i Francesc Cambó. Tots dos noms li sonen perquè són noms de carrers, i perquè a l’institut li van dir que Cambó era un feixista. S’espera mentre mira el mòbil.
Passa un minut d’un quart de nou i la Raquel es treu la bufanda tot just entrar a la cafeteria americana. Hi va cada dia del món. El cafè és de comerç just i, a ella, que se’l demana doble, la tira tot el matí. Porta una tassa d’aquelles tèrmiques i de tanca hermètica amb una frase en castellà que diu: “Empieza el día con buen pie y mejor café”. Li van regalar les companyes del despatx, que saben que li encanta aquest cafè tot i que és més car. La Raquel té una targeta de fidelitat i per cada sis comandes li’n regalen una. Diu que surt a compte. “Per una vegada la fidelitat m'ha sortit bé”, es diu mentre somriu i demana sobretot que “al cafè no em poseu res, la tassa ja està neta”. I li respon un noi bru i cepat: “És clar Raquel, ara t’ho donem al final de la barra”.
De la mateixa manera que sovint el carril esquerre és més lent que el de la dreta contra tota lògica, quan passen tres minuts d’un quart de nou la primera comanda feta porta nom de dona. “Raquel!”, canta una veu que està d’esquena. D’esma, en Manel, que creu que ha sentit el seu nom, pren la tassa de tanca hermètica sense adonar-se que no és la seva. Encara mira el mòbil fent veure que llegeix el diari quan veu amb golafreria un resum de gols de la Champions League, mentre continua escoltant com el Pare Ubach va voler traduir la Bíblia al català directament de l’hebreu antic. Surt per la porta, tomba a l’esquerra, fa baixada. Té l’oficina a prop.
La Raquel fa estona que espera, estranyada, perquè sempre són força ràpids. És la part bona de portar tu la tassa. Només sent el noi bru i cepat que crida: “Manel, Manel, cafè pel Manel!”. Cap Manel a la sala. Demana al noi bru i cepat per la seva tassa tèrmica i ell li replica que ja ha lliurat la comanda.
Algú se l’ha endut, pensa la Raquel. Quina putada: el cafè val quasi tres euros, i la tassa és un regal. Surt esperitada de la cafeteria americana. No sap per on anar. El destí tira la moneda a l’aire; mai saps si esculls cara o creu. Un cop a fora, tomba a l’esquerra, fa baixada. Va caminant de pressa, tot esquivant repartidors i persones amb pressa i auriculars amb cara d’haver d’anar a la batalla d’Austerlitz, no saps si al bàndol de Napoleó o a l’altre. Esquiva una senyora baixeta i, rere un paio amb patinet, veu un noi que no porta bufanda i que duu a la mà la seva tassa de tanca hermètica. Arriba a la seva alçada, el toca a l’espatlla amb un dit mentre diu “perdona”. El Manel es posa vermell i es treu els auriculars: queda lluny l’Enric Calpena.
La Raquel fa cara d’enfadada i parla molt de pressa. “No et pots endur la tassa d’un altre, oi que ho entens?”, li diu mentre fa un gall. Està nerviosa. El Manel es queda mirant la tassa que porta a la mà i no entén com ha pogut agafar una cosa que no és seva, però que a més és tan diferent del que havia demanat. Ell porta gots de cartó, no pas tasses tèrmiques. La Raquel continua parlant; pel Manel és com si li passés una onada per sobre. Com quan, als estius de quan era nen, es llençava de cap contra les petites ones a la platja de la Fosca. La Raquel estava molt emprenyada. Que què coi s’havia pensat. Que era un masclista i un imbècil, a banda d’un lladre. El Manel només va poder replicar després d’un parell de minuts d’invectives: “Et puc convidar a un cafè?”.
La Raquel va dir que sí. Van entrar en un bar. De sobte, ni la Raquel havia d’acabar de maquetar l’informe que s’havia d’entregar abans de dinar, ni el Manel tenia tanta pressa per arribar a preparar la videotrucada de les onze amb aquells nois de la start-up de Cracòvia. La Raquel va continuar parlant, explicant-li la seva vida. El Manel no podia parar de mirar-la. Era magnètica. Ell havia tingut dues o tres promeses, però mai res que hagués durat massa ni que li hagués importat massa perdre o mantenir. La vida, que va com va i ve com ve.
D’això ja fa tres hiverns i dos estius. A la cafeteria americana ara ofereixen uns cafès d’hivern carregats de canyella, pastanaga i una cosa molt estranya que sembla tret d’una historieta de Harry Potter. La Raquel i el Manel són raonablement feliços. Encara treballen a Barcelona, però ella ha canviat de feina i és cap d’àrea en una consultora. Està contenta tot i que no té el despatx tan a prop del Manel com abans. Creuen que són feliços. Han fet tot el que havien de fer: la família connectada, dinars a ca dels dos sogres de manera quinzenal. Just ara comença la tabarra de si han de tenir fills. Viuen a Barcelona, en un apartament molt cuco al carrer Mühlberg, allà on el pont del poeta, on tenen un balcó gran amb una vista de la ciutat que fa feredat. Queden sovint amb les amigues de la Raquel, que són molt clan i que tenen uns companys que són molt macos.
Les relacions, en el format que sigui, no són mai iguals, ni entre iguals, ni de suma zero. Això costa anys o insolvències i fracassos per entomar-ho. Un cop fet, ja tot és baixada. El nostre David canta que vol que el deixem ser el que més estima. I està bé. Perquè sap també que de vegades s’estima qui no tens, o es desitja qui no tindràs. Jo he estat addicte a la malenconia, ionqui de la metzina que et produeix el cor trencat com si fos insulina del dimoni.
Ara bé, sense cap cinisme, en aquestes situacions crec que la cosa és pactar amb tu mateix quant de dolor ets capaç de tolerar i assumir, quina quota de tristor i de solitud a terminis pots acceptar. I no només en la melangia i la llunyania com us deia, sinó també estant plegats.
El Manel fa temps que ho sap. Primer pensava que era la monotonia de fer sempre el mateix, les parelles de les amigues de la Raquel, la rutina familiar i també que la feina anava d’aquella manera i ara ja no se sentia com una jove promesa de res. De la mateixa manera que hem passat de voler crear opinió pública a només distreure-la, hi ha un punt en què no pots dissimular. El Manel estava aquí. Fa uns mesos, de vacances, li va dir a la Raquel que no estava bé, que estava com trist. “Deu ser l’estrès”, va dir ella, i li va recomanar unes pastilletes d’homeopatia que l’ajudarien. També li va dir que havia de fer una mica d’esport, que va bé pel cap. I el Manel deia que sí, amb un somriure fred i fals com una carta de comiat. Ell ja no sabia com gestionar el dolor de la solitud autoimposada, posposant una realitat que mai sembla venir. Té parella, la Raquel és estupenda, però no és el seu món, ni menys encara la seva galàxia.
El Manel no és dels que beguin sols en un bar. Però avui, després de dinar el menú, no ha tornat a l’oficina. Ha encadenat tres glops d’herbes. De fet, l’últim se l’ha pres a fora malgrat el fred. Ha demanat una cigarreta. Li ha dit al cambrer que li portés un tallat i, després de més de deu anys, ha empassat fum i nicotina. El Manel no s’estima gaire, no. I sembla que només el seu orgull, i no pas la famosa resiliència, és qui l'àncora a aquesta diària derrota quotidiana.
Perquè el Manel estima algú altre. Mig any després de la trobada de la tassa de tanca hermètica a la cafeteria americana, en Manel va anar a una reunió d’antics alumnes de l’institut. Hi va venir la Vanessa. El Manel estava a punt d’anar-se’n a viure amb la Raquel. Però va venir la Vanessa i, després del sopar, van venir les copes. I, com per reivindicar que eren joves, van anar cap a un local del Poble-sec. Ells dos no hi van arribar: van follar al cotxe d’ella.
La història amb la Vanessa va durar tres mesos. Es veien a casa d’ella, que en aquell moment no tenia parella, i feien la feina i punt. Arribats a un punt, ella li va dir que estava coneixent un noi del despatx i que no li semblava bé seguir aquella història. La Vanessa va pensar que no seria cap problema: un últim clau i adeu.
El Manel es va emprenyar com una mona. Havia estat mirant caps de setmana per anar amb la Vanessa a la Cerdanya, lluny de la Costa Brava on els pares de la Raquel tenien un apartament. La Vanessa va desaparèixer. El Manel estava fotut; creia que podrien haver arribat a alguna cosa més. Durant aquells mesos no va pensar gaire en la Raquel: era com una companya de pis. Continuaven amb la rutina. Dues setmanes després van fer el cap de setmana amb la Raquel prop de Bellver. Ella estava encantada. Quin fred.
Fins que un dia, avui, el Manel, després d’uns mesos anant a teràpia, ha cregut que era bona idea explicar-li tota aquesta història quasi dos anys després. Volia treure-s’ho de sobre. La Raquel l’ha deixat aquesta mateixa tarda. Primer ha plorat molt. Després s’ha aixecat del sofà entre sanglots. S’ha eixugat les llàgrimes i, mentre es mocava, li ha dit al Manel que ella marxava. En menys de dues setmanes vindria a recollir totes les seves coses. Ho posaria fàcil, però ell havia de fer també per no complicar les coses. A partir d’ara, el millor que podria passar era que només fossin l’un per l’altre bons records, i d’aquí a un temps ja es veuria.
La Raquel viurà uns mesos a casa de la Patri. Viu sola al carrer Bonavista, així podrà passar les tardes fent-se la bohèmia per les placetes de Gràcia. Les amigues li insistiran que conegui nois. Que si les aplicacions, que si una té un company de la feina que és enginyer, que si l’altra en coneix un que s’està preparant per a bomber i està boníssim. No està per a això.
Ella ja ha decidit que no és la decisió de ningú. I sap que és mentida, perquè ha construït un castell amb fossar i cocodrils per no ser opció de gairebé ningú. I comença a descobrir, mentre canvia de bar, que fa anys que es protegeix de no se sap qui perquè a hores d'ara s'adona que no sap què és. Quina pèrdua de temps, el Manel. Quines ganes d’anar al Candanchú a prendre’s unes patates i una meitat. A veure si pot venir la Patri i troben lloc. Li vol explicar que s’ha acabat. Que torna a començar tot i que ella mai ha acabat del tot.