Un mes d'agost castigat per la canícula ens regala uns dies de calma enmig d'uns esdeveniments polítics molt intensos. Un nou govern a Catalunya i un nou govern a Espanya es mostren satisfets d'una aproximació diferent al conflicte que –tot i no produir cap avenç– almenys supera una tensió que havia esdevingut insostenible.

Pedro Sánchez admet ara sense embuts que l'envestida judicial contra Catalunya ha estat una decisió d'Estat, i promet no ampliar el front. Tanmateix no activa ni vol activar un botó que és a les seves mans: instruir la Fiscalia perquè retiri les acusacions de rebel·lió, sedició i malversació contra les ostatges i els exiliats. Una decisió valenta que canviaria el clima polític de forma dràstica.

Quim Torra, per la seva banda, tampoc no cedeix ni un mil·límetre i deixa clar a tothom que el vulgui escoltar que l'unilateralitat per implementar la república és una opció tan vàlida com qualsevol altra, i que el mandat de l'1 d'octubre segueix vigent. Oberts al diàleg, sí, però sense cap renúncia.

Sigui com sigui, ambdós líders semblen determinats a gestionar el conflicte d'una altra manera, més tranquil·la, més dialogant, més pausada. El desgast que han patit tant Espanya –amb una imatge internacional profundament malmesa– com Catalunya –amb un autogovern reduït a una caricatura– han esgotat un bàndol i l'altre.

Tanmateix, el calendari no juga a favor d'aquesta estratègia compartida. Ens esperen tres dates que tornaran a encendre els ànims independentistes, amb conseqüències imprevisibles. L'acte pels atemptats de Barcelona i Cambrils, que inclouran una provocació borbònica innecessària, la Diada de l'11 de Setembre i –sobretot– l'aniversari del referèndum de l'1 d'octubre.

Sabran els partits gestionar el tsunami popular que aquestes tres xinxetes al calendari poden provocar? Podran liderar i canalitzar l'embranzida de la gent o es veuran sobrepassats per una ciutadania que encara espera explicacions, respostes i propostes? Aquesta és la pregunta de l'estiu.