Espanya celebrarà aquest dimecres el 39è aniversari de l'aprovació de la seva Constitució. El dia festiu arriba en una situació excepcional després de forçar al màxim l'article 155 de la carta magna per bloquejar el procés d'independència de Catalunya, destituir el Govern, dissoldre el Parlament i convocar unes eleccions autonòmiques il·legítimes.

La celebració de la Constitució vindrà marcada, sense dubte, per la retirada de l'euroordre de detenció de Puigdemont i els quatre consellers a l'exili. El jutge del Tribunal Suprem ha intentat evitar el ridícul internacional que hauria suposat que la justícia belga només l'hagués acceptat per un delicte menys greu que els de rebel·lió i sedició com és el de malversació. Quin cop a la “marca Espanya” que hagués suposat tombar la petició d'extradició per rebel·lió i sedició al president legítim de Catalunya.

El 6 de desembre, a més, vindrà acompanyat com és habitual en els darrers anys de la cançó de l'enfadós de la reforma de la carta magna. El PSOE en farà bandera, el PP xiularà i C's deixarà clar que qualsevol canvi haurà de ser en clau de recentralització per evitar un altre procés català.

Pedro Sánchez es va empassar a mitjans d'octubre l'article 155 que tantes vegades havia negat que es podria aplicar. Ho va fer assegurant que, com a contrapartida, Rajoy li havia promès obrir el meló de la reforma constitucional a partir de l'any 2018. Més enllà que el mateix PSOE va rebaixar les expectatives ràpidament, Rajoy ha arribat a menysprear el (suposat) pacte assegurant que només es va comprometre a “parlar-ne” a través d'una comissió d'estudi al Congrés d'èxit incert.

El “bloc del 155” –sigui en la versió moderada d'Iceta i Sánchez, en la de perfil governamental de Rajoy i Arrimadas o en la hooligan de Rivera i Albiol- tenen clar que qualsevol reforma –suposant (molt) que s'acabi produint- en cap cas ha de ser un “premi” als independentistes sinó per posar les bases que mai ni aquí ni enlloc es pugui iniciar un nou procés sobiranista.