Aquests dies, més de dos-cents Castellers de Vilafranca recorren el Japó per aixecar torres humanes a milers de quilòmetres de casa. Ho fan amb una expedició extraordinària, amb més de deu actuacions i activitats amb universitats, escoles, entitats locals i comunitats catalanes. No porten credencials diplomàtiques ni tenen rang d'ambaixadors. Porten una camisa verda, una faixa i moltes hores d'assaig. I faran una feina de projecció internacional de Catalunya que probablement tindrà més impacte que moltes recepcions oficials, viatges institucionals i campanyes de promoció. Perquè els castells tenen una virtut que poques expressions culturals poden exhibir: no necessiten traducció. Qualsevol japonès que contempli una construcció humana de vuit pisos entendrà que allò només és possible gràcies a la confiança i la cooperació. Després descobrirà que aquella tradició ve de Catalunya, que darrere hi ha una llengua, una història i una cultura. La curiositat farà la resta.
El Govern de Catalunya té aprovat un Pla Japó 2024-2027 que considera prioritari reforçar les relacions amb el país asiàtic, impulsar els intercanvis culturals i augmentar la presència catalana. Fins aquí, tot impecable. Però resulta que el Departament d'Unió Europea i Acció Exterior ha deixat els Castellers de Vilafranca fora de les subvencions destinades precisament a la internacionalització de les entitats catalanes. La paradoxa és prou eloqüent: el Govern declara el Japó una prioritat estratègica i, quan la societat civil organitza una de les iniciatives de projecció catalana més destacades que es faran al país aquest 2026, no hi troba diners.
I no parlem precisament d'un departament sotmès a una política d'austeritat. El pressupost d'Exteriors per al 2026 ha crescut més de cinquanta milions d'euros respecte dels darrers comptes aprovats. Un increment considerable que hauria de permetre desplegar una acció exterior més ambiciosa. Naturalment, els recursos públics no són infinits i cap projecte no té garantit el finançament. Però el departament destina diners a una multitud de programes i iniciatives de projecció internacional i de cooperació, amb resultats que no sempre són fàcils de mesurar i amb un impacte que legítimament es pot discutir. En aquest context, costa entendre que una expedició capaç de portar la cultura catalana directament davant de milers de japonesos quedi fora d'una línia d'ajuts concebuda per impulsar exactament aquesta mena d'activitats. De què serveixen els plans estratègics si després les decisions pressupostàries no semblen acompanyar les prioritats anunciades?
El problema de fons és una concepció de l'acció exterior massa centrada en les institucions i massa poc atenta a la potència de la societat civil. Catalunya necessita delegacions, diplomàtics, relacions governamentals i una presència institucional sòlida al món. Però la reputació internacional d'un país no es construeix només als despatxos. També es construeix a les places, als auditoris, a les universitats i en el contacte directe entre ciutadans. Casals catalans, colles castelleres, entitats culturals, creadors i professionals escampats pel planeta fan quotidianament una feina de diplomàcia pública que sovint arriba allà on les institucions difícilment poden arribar. I ho fan amb una credibilitat especial perquè no semblen una campanya de promoció: són persones compartint allò que forma part de la seva vida.
Els Castellers de Vilafranca ja van experimentar l'any passat les dificultats d'encaixar les iniciatives de la societat civil en la planificació institucional. La seva participació prevista a l'Exposició Universal d'Osaka es va acabar frustrant perquè no es va trobar un espai adequat per actuar. Enguany han tirat endavant una expedició pròpia, amb la col·laboració de diverses institucions, entitats i patrocinadors, que no es limita a les exhibicions castelleres. Compartiran coneixement amb els Castellers de Tòquio, participaran en activitats educatives i establiran vincles culturals que poden perdurar molt després del viatge. Aquesta és la diferència entre organitzar un esdeveniment i construir una relació. I aquesta és, precisament, l'essència de la diplomàcia pública que qualsevol govern hauria d'aspirar a potenciar.
Potser la fotografia més poderosa de la gira serà la d'un castell amb el mont Fuji al fons. Serà una imatge magnífica de Catalunya al món, però l'èxit real de l'expedició no dependrà només de les fotografies que circulin per les xarxes, sinó de les converses que provoqui, de les persones que descobreixin Catalunya i de les complicitats que quedin establertes. Catalunya no necessita demanar permís per sortir al món. Fa dècades que hi surt gràcies a una societat civil que ha après a organitzar-se i a obrir camins. El que sí que necessita és que les institucions entenguin que aquesta energia és un patrimoni col·lectiu que mereix ser acompanyat. Perquè, al capdavall, projectar Catalunya al món no consisteix només a explicar qui som, sinó a aconseguir que els altres tinguin ganes de conèixer-nos. I això, quan dos-cents castellers aixequen un castell a l'altra punta del planeta, s'entén sense necessitat de cap discurs. Ni de cap pla estratègic.