Els darrers intents d’arribar formalment a un acord de pau o "estatus permanent" entre palestins i israelians sobre la base de la solució dels dos Estats, segons els Acords d’Oslo de 1993 i 1995, van tenir lloc durant el govern d’Ehud Barak. Va ser el darrer govern de centreesquerra d’Israel. Si és que s’escau el qualificatiu de centreesquerra al laborisme israelià. De fet, el partit laborista va abandonar la Internacional Socialista el juliol de 2018 en disconformitat amb el suport d’aquesta a les sancions i el boicot contra Israel per l’ocupació dels territoris palestins.
Convocats per Bill Clinton, Ehud Barak i Iàssir Arafat es reunien a Camp David entre l’11 i el 25 de juliol de 2000 sense arribar a cap mena d’acord. Més tard, en un intent a contrarellotge, les eleccions israelianes estaven convocades pel 6 de febrer, entre el 21 i el 27 de gener de 2001 es reunien a Taba (Egipte), en presència del representant Especial Europeu per al Procés de Pau a l’Orient Mitjà Miguel Ángel Moratinos, una delegació israeliana i una de palestina que tampoc van assolir cap acord. Els punts de fricció van ser el traçat de les fronteres (inclòs el desplaçament dels assentaments jueus a Cisjordània) i el dret al retorn dels refugiats palestins.
El fracàs de les negociacions, l’inici de la Segona Intifada fruit de la frustració per no haver-se fet efectiva la declaració de l’Estat palestí el 13 de setembre de 2000 tal com establien els Acords d’Oslo, de la provocació d’Ariel Sharon de visitar l’Esplanada de les Mesquites de Jerusalem el 29 de setembre de 2000, i del desgast del govern de Barak i la seva suposada predisposició a acceptar una doble capitalitat per Jerusalem (una qüestió que, com el retorn dels refugiats palestins, era innegociable pel sionisme de dretes) van obrir les portes del govern a la dreta israeliana i el líder del Likud Ariel Sharon s’imposava a Ehud Barak pel 62,4% dels vots contra el 37,6%.
S’iniciava, així, una fase de compenetració amb el govern dels neocons als EUA que es va enfortir amb els atemptats de l’11-S i la guerra contra el terror del president George W. Bush. Durant el mandat de Sharon, fins al vessament cerebral que va patir el 4 de gener de 2006, i els dos mandats (gener 2006-març 2009) d’Ehud Olmert, que liderava una escissió del Likud, el Kadima, i que van incloure aliances amb el laborisme i el Likud, tenen lloc tota una sèrie d’iniciatives de pau fracassades o no aplicades: Pla del director de la CIA, George Tenet (juny de 2001); Pla saudita (març de 2002); reunió a Àqaba (Jordània) entre Bush, Mahmud Abbas i Sharon (juny de 2003); desconnexió unilateral israeliana de Gaza (agost de 2005); Cimera d’Annapolis (novembre de 2007).
Benjamin Netanyahu, que ja havia estat primer ministre entre el juny de 1996 i el juliol de 1999, guanya les eleccions del març de 2009. A partir d’aquests moments, de la mà del Likud, té lloc una dretanització de la política israeliana d’acord amb l’obsessió per la seguretat -encara que sigui en detriment de les llibertats- i el supremacisme jueu, és a dir, el rebuig encara més pronunciat de «l’altre», el diferent, el palestí. Reprèn d’aquesta manera el que ha estat sempre el comú denominador de la política israeliana: com es posicionen els diferents partits enfront del tema palestí o, dit d’una altra manera, què fer amb els palestins? La solució dels dos estats, que ha estat oficialment la defensada des del Pla de partició de Nacions Unides de 1947, la rebutgen en aquests moments la majoria dels partits israelians.
L’arribada de Donald Trump a la Casa Blanca el 2017 va reforçar la deriva dretana de la política israeliana, el laborisme pràcticament va desaparèixer del Parlament, 6 escons el 2019; 7 el 2021; 4 el 2022; i 8 el 2026 amb Demòcrates una coalició amb el partit d’esquerra, Meretz, que ja no havia obtingut representació el 2022. El president republicà, molt pròxim i influenciable per Netanyahu, va anar bastint una diplomàcia d’aproximació als països àrabs que culminaria amb la signatura dels Acords d’Abraham, setembre de 2020-gener de 2021, que suposava el reconeixement d’Israel per Emirats Àrabs Units, Bahrain, Marroc i Sudan.
A les eleccions de l’1 de novembre de 2022, es va fer visible el procés de dretanització en els resultats electorals: el Likud obtenia 32 escons, la qual cosa permetia a Benjamin Netanyahu sumar una folgada majoria de 64 diputats amb els partits religiosos, el Shas i Judaisme Unit de la Torà, i amb la ultradreta nacionalista, el Partit Sionista Religiós, i posposar així, un cop més, el judici per corrupció (des del 2019 està acusat de frau, abús de confiança i suborn). Emparat en aquesta majoria, va proposar una reforma judicial que atemptava contra la separació de poders i empenyia Israel cap a concepcions il·liberals i d’extrema dreta. Tanmateix, la resposta social, de l’oposició, de l’exèrcit i del sindicat la Histadrut obliguen Netanyahu a posposar la reforma.
El setembre de 2023 es feia públic l’anunci que l’Aràbia Saudita estava disposada a establir relacions amb Israel. La "causa palestina" es quedava orfe del seu principal valedor financer i el món àrab, després del fracàs de les primaveres àrabs i, sovint, com a Egipte, del retorn dels sàtrapes, o, com al Iemen o Síria, de l’esclat d’una cruenta guerra civil, es plegava cada cop més als designis de la gran potència. En aquest context, el 7 d’octubre de 2023, Hamàs perpetra l’atac més gran sofert per Israel a mans d’una milícia palestina: maten 1.200 israelians i prenen d’ostatges 250 més. Crims de guerra i un enorme "error polític" en no tenir en compte la dura reacció que calia esperar del govern més d’extrema dreta i supremacista jueu de tota la història d’Israel.
I, en la resposta, crims de guerra d’una magnitud incommensurable (vegeu el film Naza per fer-se una idea dels "danys col·laterals" de l’eliminació dels dirigents de Hamàs) i un genocidi de proporcions inabastables: 75.000 morts, 175.000 ferits, 15.000 desapareguts (sota les runes) i gairebé dos milions de desplaçats interns en un territori més petit que la comarca del Maresme. Una destrucció dantesca i encara avui, en què teòricament ha arribat la pau (dels cementiris), les dues terceres parts de la franja ocupades per l’exèrcit israelià. I, mentre l’atenció es dirigia a Gaza, els colons i l’exèrcit israelià assetjaven, mataven i expulsaven a famílies palestines de Cisjordània amb l’objectiu de quedar-se amb les seves terres.
I així, arribem a les eleccions del passat 27 d’octubre, les de més gran participació des de 1999 (es van desplaçar a Israel 67.000 residents a l’estranger, perquè no hi ha vot per correu i la votació és presencial), amb uns resultats que no facilitaran la formació de govern: el bloc de Netanyahu (Likud, els dos partits ultrareligiosos més els dos d’extrema dreta d’Itamar Ben-Gvir, Força Jueva, i de Bezalel Smotrich, Sionisme religiós) va obtenir 53 escons i el de Gadi Eisenkot, excap de l’Estat Major de l’Exèrcit amb Netanyahu a la guerra de Gaza, (Yashar, més Junts, Demòcrates i Israel Beiteinu, que, amb l’excepció dels Demòcrates, oscil·len entre el centredreta i la dreta extrema) que en va obtenir 48. La sorpresa, els dos partits àrabs (la Llista Unida i Ra’am) que van sumar 19 escons.
Davant la inexistència d’una majoria absoluta (61 escons), Netanyahu intentarà endarrerir la formació del nou govern, fins i tot al preu de reprendre la guerra contra l’Iran, o captar diputats del bloc opositor, la qual cosa sembla difícil, o, apel·lar a la formació d’un govern d’unitat nacional. Les alternatives d’Eisenkot implicarien governar amb la llista àrab més moderada (Ra’am) amb el suport extern de la Llista Conjunta, opció totalment descartada per Liebermann i difícilment digerible per la resta dels partits del bloc, inclòs el Yashar d’Eisenkot.
I, en l’espera, seguirà la repressió contra els palestins.