El procés català ha estat marcat des de l'inici per una certa ambigüitat. El moviment sobiranista ha estat especialista en crear eufemismes i utilitzar conceptes de significat interpretable. Carles Puigdemont, amb pedigree independentista, sembla que ha trencat definitivament amb una tradició batejada com a “processisme”.

“Referèndum o referèndum”. Puigdemont ha volgut convertir el tràngol de la qüestió de confiança en un altre “dia històric” que han omplert el procés des de la Diada del 2012. Evidentment, només passarà a la història si realment manté la voluntat de celebrar-lo tolerat o no per l'Estat. El president català allarga la mà a Madrid per enèsima vegada però anuncia amb terminis clars que només les urnes decidiran si la independència ha de ser una realitat o un projecte fallit.

L'aposta per un referèndum el setembre de 2017 impugna en part un full de ruta basat en les dates clau del 9-N i el 27-S. Una part creixent de les bases independentistes entenien que un procés basat en les urnes com a tòtem no es podia concloure només amb l'aval del 48% dels sufragis. A més, evita la confusió que hauria estat intentar culminar el procés amb unes eleccions constituents, instrument que per definició ha de servir per iniciar una nova etapa –en aquest cas la República catalana-.

El “referèndum o referèndum” també és un cop d'autoritat intern de Puigdemont, deixant clar que “posar les urnes” no és un fi en si mateix sinó l'eina per tal que el poble català decideixi si vol formar un estat independent. Tanmateix, no resol la necessitat de recuperar la unitat independentista amb la CUP deixant enrere vetos i xantatges. Els "cupaires" no diran aquest dijous que "no" als pressupostos. Els voldran negociar i tornaran les friccions. Si les resolen és podrà dir que s'ha refet la unitat i el camí cap al referèndum serà menys costerut.