Diagnòstic
La confiança està esquinçada. Aquella trama que es va anar teixint durant anys i que va culminar els dies 1 i 3 d’octubre està malmesa. Ara mateix fa l’efecte que bona part de l’independentisme es pregunta: Hi ha pla? Resposta: No. Com a mínim un pla que ens dugui d’aquí a la República i compartit per tothom, no. Més preguntes: Va ser un referèndum? Sí. Se n’aplicarà el resultat? Res fa pensar que sigui així. S’ha acabat l’independentisme? Al contrari, es manté intacte.
Context
Va ser un referèndum bàsicament perquè es va votar i també perquè qui s’hi oposava s’ho va creure de veritat. El pànic va apoderar-se dels directius de les entitats bancàries catalanes de l’Ibex (La Caixa, Sabadell) en la prèvia i els dies posteriors al referèndum. Si no anava de debò, per què havien de patir? Si no ho va ser, per què aquesta reacció desmesurada?
En tot cas l’Estat ha atacat amb tots els seus poders i amb desvergonyiment democràtic l’independentisme. La tàctica s’ha demostrat desproporcionada i repressiva. Des del poder judicial (la causa instruïda per Llarena, el procés del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona), el poder executiu (la Fiscalia ha afinat més que mai, la repressió policial de l’1-O), el poder legislatiu (aplicació sui generis del 155 des del Senat) i fins i tot el quart poder s’ha alineat amb el sistema. Bona part de la premsa estatal ha dimitit definitivament de les seves funcions per sumar-se a l’única causa que està per sobre de tot: la unitat d’Espanya.
Aquesta és i serà la proposta en vers l’independentisme català. Perquè els espanyols així ho han volgut. Així ho continua volent el 72% del Congrés i el 81% del Senat. I no passa res. Simplement cal saber-ho. Estem en un estat on discutir sobre el tancament d’un mausoleu feixista i el trasllat de les despulles d’un dictador encara és tabú. On trobar una cinquantena de signatures “en defensa de les llibertats i els drets” costa mesos de suor. Hi ha por. Hi ha silenci. Hi ha la certesa que si poses en dubte el sistema, el sistema anirà a per tu i ningú et protegirà. Que hi ha molta gent bona i amb ganes de canvi? Segur. Però si “toques” la unitat indivisible, ai. Si poses en dubte la Corona (clau de vota de la “unidad”), ai.
“Altesa, l'única cosa que li demano és que preservi la unitat d'Espanya”. Paraules del dictador al rei Joan Carles just abans de morir. No hace falta decir nada más.
Brots de futur
Una vegada més, en comptes de mirar als partits, hem de mirar a la gran estructura d’estat catalana. Catalunya és un país atípic. Davant la carència de l’estat propi la societat catalana s’ha nodrit des de fa decennis d’un teixit associatiu, cooperatiu, social i crític que impressiona i personalment sempre m’emociona.
En els anys posteriors a la mort de Franco, tota una generació va aixecar la sanitat pública i l’escola catalana. Es van fer congressos per repensar el país. Vagues. Tancaments. Els veïns dels barris més humils es van organitzar i es van deixar l’esquena i la cara en reclamar condicions de vida dignes. L’esforç col·lectiu i institucional va recuperar el català com a llengua d’ús transversal. Aquesta mateixa gent i els seus fills van organitzar i votar l’1-O. Aquesta mateixa gent i els seus fills van sortir el 3-O a dir: no ens passareu per sobre. Això ens fa únics o diferents a no sé qui? No. Això ens acosta a la normalitat.
D’ençà l’1-O han sorgit associacions, rebrotat col·lectius, organitzat espais com els CDR, les campanyes han sigut incessants. La gent continua preguntant-se: i jo què puc fer? Creieu que tot el poder disponible, tota la repressió ha restat un sol independentista? Diria que tot el contrari. La població està, un cop més, desbordant la cotilla imposada per la Transició. A més repressió més organització. No volem més 11 de setembre simbòlics. Però no deixarem d’anar-hi per fer sentir la nostra veu.
Veig en Jordi Graupera i també l’ANC proposant primàries a les municipals. És una bona notícia? Evidentment que sí. És trencar el marc de pensament autonomista. És voler anar més enllà. És voler imaginar que un altre país, unes altres estructures, una altra manera de mirar-nos és possible. Això implica estar d’acord amb tot el que pensa en Graupera o l’ANC o qui sigui? Esclar que no. Del que fugim precisament és d’això, del hooliganisme i del pensar “aquest són els meus”, els voto i apa, feina feta.
En els propers anys se’ns planteja una oportunitat: pensar i definir quin país, quina república volem. Seria bo que des d’ara mateix aquesta societat civil crítica, diversa, contradictòria i preparada es reuneixi i doni opcions de futur. Cal fer un cop més un gran salt endavant. Desenganxar-nos de l’agenda electoral (votem força sovint) per tenir l’aire necessari per mirar-nos i treballar. Cal un congrés republicà que interpel·li tothom. I que no sigui feina en va. El full de ruta som nosaltres. Mirem-nos, parlem, escoltem molt i apliquem el que haguem definit. La democràcia som tots nosaltres. Els partits (els que votem i els que ens repelen) som nosaltres. Aquest és el joc. Se’n diu democràcia. Juguem?
La confiança està esquinçada. Aquella trama que es va anar teixint durant anys i que va culminar els dies 1 i 3 d’octubre està malmesa. Ara mateix fa l’efecte que bona part de l’independentisme es pregunta: Hi ha pla? Resposta: No. Com a mínim un pla que ens dugui d’aquí a la República i compartit per tothom, no. Més preguntes: Va ser un referèndum? Sí. Se n’aplicarà el resultat? Res fa pensar que sigui així. S’ha acabat l’independentisme? Al contrari, es manté intacte.
Context
Va ser un referèndum bàsicament perquè es va votar i també perquè qui s’hi oposava s’ho va creure de veritat. El pànic va apoderar-se dels directius de les entitats bancàries catalanes de l’Ibex (La Caixa, Sabadell) en la prèvia i els dies posteriors al referèndum. Si no anava de debò, per què havien de patir? Si no ho va ser, per què aquesta reacció desmesurada?
En tot cas l’Estat ha atacat amb tots els seus poders i amb desvergonyiment democràtic l’independentisme. La tàctica s’ha demostrat desproporcionada i repressiva. Des del poder judicial (la causa instruïda per Llarena, el procés del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona), el poder executiu (la Fiscalia ha afinat més que mai, la repressió policial de l’1-O), el poder legislatiu (aplicació sui generis del 155 des del Senat) i fins i tot el quart poder s’ha alineat amb el sistema. Bona part de la premsa estatal ha dimitit definitivament de les seves funcions per sumar-se a l’única causa que està per sobre de tot: la unitat d’Espanya.
Aquesta és i serà la proposta en vers l’independentisme català. Perquè els espanyols així ho han volgut. Així ho continua volent el 72% del Congrés i el 81% del Senat. I no passa res. Simplement cal saber-ho. Estem en un estat on discutir sobre el tancament d’un mausoleu feixista i el trasllat de les despulles d’un dictador encara és tabú. On trobar una cinquantena de signatures “en defensa de les llibertats i els drets” costa mesos de suor. Hi ha por. Hi ha silenci. Hi ha la certesa que si poses en dubte el sistema, el sistema anirà a per tu i ningú et protegirà. Que hi ha molta gent bona i amb ganes de canvi? Segur. Però si “toques” la unitat indivisible, ai. Si poses en dubte la Corona (clau de vota de la “unidad”), ai.
“Altesa, l'única cosa que li demano és que preservi la unitat d'Espanya”. Paraules del dictador al rei Joan Carles just abans de morir. No hace falta decir nada más.
Brots de futur
Una vegada més, en comptes de mirar als partits, hem de mirar a la gran estructura d’estat catalana. Catalunya és un país atípic. Davant la carència de l’estat propi la societat catalana s’ha nodrit des de fa decennis d’un teixit associatiu, cooperatiu, social i crític que impressiona i personalment sempre m’emociona.
En els anys posteriors a la mort de Franco, tota una generació va aixecar la sanitat pública i l’escola catalana. Es van fer congressos per repensar el país. Vagues. Tancaments. Els veïns dels barris més humils es van organitzar i es van deixar l’esquena i la cara en reclamar condicions de vida dignes. L’esforç col·lectiu i institucional va recuperar el català com a llengua d’ús transversal. Aquesta mateixa gent i els seus fills van organitzar i votar l’1-O. Aquesta mateixa gent i els seus fills van sortir el 3-O a dir: no ens passareu per sobre. Això ens fa únics o diferents a no sé qui? No. Això ens acosta a la normalitat.
D’ençà l’1-O han sorgit associacions, rebrotat col·lectius, organitzat espais com els CDR, les campanyes han sigut incessants. La gent continua preguntant-se: i jo què puc fer? Creieu que tot el poder disponible, tota la repressió ha restat un sol independentista? Diria que tot el contrari. La població està, un cop més, desbordant la cotilla imposada per la Transició. A més repressió més organització. No volem més 11 de setembre simbòlics. Però no deixarem d’anar-hi per fer sentir la nostra veu.
Veig en Jordi Graupera i també l’ANC proposant primàries a les municipals. És una bona notícia? Evidentment que sí. És trencar el marc de pensament autonomista. És voler anar més enllà. És voler imaginar que un altre país, unes altres estructures, una altra manera de mirar-nos és possible. Això implica estar d’acord amb tot el que pensa en Graupera o l’ANC o qui sigui? Esclar que no. Del que fugim precisament és d’això, del hooliganisme i del pensar “aquest són els meus”, els voto i apa, feina feta.
En els propers anys se’ns planteja una oportunitat: pensar i definir quin país, quina república volem. Seria bo que des d’ara mateix aquesta societat civil crítica, diversa, contradictòria i preparada es reuneixi i doni opcions de futur. Cal fer un cop més un gran salt endavant. Desenganxar-nos de l’agenda electoral (votem força sovint) per tenir l’aire necessari per mirar-nos i treballar. Cal un congrés republicà que interpel·li tothom. I que no sigui feina en va. El full de ruta som nosaltres. Mirem-nos, parlem, escoltem molt i apliquem el que haguem definit. La democràcia som tots nosaltres. Els partits (els que votem i els que ens repelen) som nosaltres. Aquest és el joc. Se’n diu democràcia. Juguem?