Una llei per normalitzar l’ús d’una llengua, la catalana en aquest nostre cas, vol dir que la llengua viu un conflicte polític amb una altra que li és hegemònica, la qual cosa evidencia que un conflicte lingüístic és sempre conseqüència d’un conflicte polític. I en aquest nostre present aquest procés de normalització, no només a Catalunya sinó en tot l’àmbit dels Països Catalans, continua travessant moments especialment crítics, de manera que s’agreugen els neguits sobre el futur del català en tot el domini lingüístic.
Potser és per això que la candidata de Junts a les eleccions espanyoles ha dit que la llengua serà una seva prioritat. La raó és que aquell precari present i aquell problemàtic futur de què parlava Fuster quan arrencava la Transició, avui són més desencoratjadors: involucions per polítiques agressives tant a les Balears com al País Valencià, propostes enganyoses per a l’ús del català en les cambres legislatives espanyoles condueixen gran part dels ciutadans a una certa confusió, perquè molts acaben essent incapaços de delimitar els problemes i, consegüentment, d’estranyar-se’n.
Això, tal com diu Isidor Marí, vol dir que la idea de respectar en igualtat l’ús de totes les llengües oficials a les Corts, com a Suïssa, és vist com una aberració i no un deure de justícia, confonent la unitat equitativa amb la uniformitat imposada. La nostra identitat es ressent d’inconcrecions. La nostra identitat diferenciada, administrativament ens uniformitza com una comunitat autònoma més i això ens obliga a viure en una paradoxa, i hem de dir prou. Però un prou que cal activar políticament. Com la normalitat d’ús de la llengua, la nostra realitat nacional s’explica a través d’interpretacions variades i no sempre harmòniques ni conciliables.
Però aquesta nostra realitat depèn, primerament, de nosaltres, societat civil i classe política. També lingüísticament ens trobem en una etapa en què la consideració de la realitat sencera caldria que s’analitzés des de l’òptica d’Europa, però és clar, des de Catalunya ens hi adrecem de la mà d’una política conduïda pel govern espanyol, i, sobretot, pels poders de l’Estat, que cada dia es mostren menys entusiastes de les realitats diferenciades amb què compten.
Per això ara cal més que mai que Europa reconegui cada peça del mosaic que formem tots els pobles, perquè avançar en el progrés vol dir créixer especialment en solidaritat i en la capacitat de respecte i de viure en llibertat. El camí l’hem començat i el món ha percebut que els catalans volem un Estat per a la nació i un poble amb una llengua d’ús preferent. I aquesta voluntat hauríem de fer que portés implícita, ara ja sí, la urgència de ser materialitzada.
Què ens cal dels escons independentistes a Madrid, si en queda algun? Polítiques valentes. Més valentes que aquella Llei de política lingüística del 1983, que exercia una doble funció, i faig citació del professor Josep Murgades, “davant dels catalanoparlants la tranquil·litat de saber que ja no serien reus de cap delicte pel fet de servir-se’n i, davant dels castellanoparlants, la tranquil·litat que podrien continuar vivint a Catalunya sense la necessitat d’haver-s’hi d’integrar lingüísticament”, perquè més de quaranta anys després veiem com el resultat és desolador. Exigir polítiques valentes és una necessitat imperiosa.
Però si és cert que la llengua entra en campanya com una prioritat per a les eleccions al Congrés i al Senat, Junts, per fer creïble aquesta seva prioritat, ens ha de dir que buscaran totes les complicitats per modificar l’article 3.1 de la Constitució espanyola. I ho han de fer. Altrament, continuarem apel·lant la consciència lingüística del parlant, perquè si els catalanoparlants dimitim de parlar català el saldo serà tenebrós, que deia Fuster, com també deia que “la castellanització dels Països Catalans, tant o més obra del Poder centralista, ha estat una obsequiosa predisposició indígena, estimulada per raons ideològiques”, quan el que ens cal, i torno al professor Murgades, és capgirar l’actual procés de substitució lingüística amb una llei que assumeixi que normalitzar el català vol dir desnormalitzar l’espanyol.
