La coalició formada per Esquerra, Reagrupament i Catalunya Sí ha arribat al final de la cursa del 20-N amb uns indicadors moderadament optimistes. I no només per les enquestes, les quals mostren que la fuga de vots soferta en els darrers cicles electorals es va aturant. També el caliu de la gent que perceben els candidats i la nodrida assistència de públic en la majoria d’actes de campanya -com el del passat diumenge, omplint fins la bandera el Palau de Congressos de Barcelona- presagien que ERC està sortint finalment de l’atzucac.

L’escenari polític que s’albira per a la propera legislatura és absolutament nociu pels catalans. Un PP amb majoria absoluta i voluntat recentralitzadora, disposat a l’assimilació definitiva de la “díscola” Catalunya, començant per l’escola i el nostre sistema d’immersió lingüística. I tot això en un context de greu crisi econòmica que els servirà d’excusa per a l’aplicació de salvatges retallades socials i que perpetuarà l’actual espoli fiscal. L’enrogallada veu d’ultratomba del candidat “popular” Jorge Fernández Díaz al debat de TVC, que semblava posseït per l’esperit malastruc d’Alejo Vidal-Quadras, era profecia del to que agafaran aviat les coses.

L’única resposta democràtica que els catalans poden donar davant un panorama tan desolador és l’exercici del dret de vot amb consciència nacional. Queda clar que el PSC queda fora d’aquesta categoria. És cert que per a Catalunya no és el mateix Rubalcaba que Rajoy. La mateixa diferència que hi pot haver entre la subtilesa del pispa i la brutalitat d’un atracador armat. Tots ens foten, però hi ha maneres.

Pel que fa la candidatura de CiU, torna a estar liderada per un botifler convençut com Duran i Lleida que es vendria l’ànima per ser ministre d’un govern espanyol de “concentración nacional” que ell mateix ha proposat. La seva missió encoberta és, d’una banda, fer de representant del sector negocis de CiU, actuant de lobbista empresarial; de l’altre, cercar una entesa amb el PP a nivell estatal que els garanteixi una legislatura plàcida a Catalunya. Un lloc destacat a la mesa del Congrés per a Don José Antonio segurament afavoriria l’acord.

Seria el colofó adient per a un polític que porta sent diputat perpetu a la metròpoli des del 1979 i que, pel nerviosisme de les enquestes (que ningú oblidi que és el candidat de CiU que ha tret sempre pitjors resultats electorals en unes espanyoles), ara ha tingut el cinisme de demanar el vot als independentistes apel·lant a la “dignitat nacional”. I ho diu ell, que sempre ha combatut la independència, que ha estat palmero dels borbons, i no li han caigut mai els anells alhora de pactar contra els interessos de Catalunya! Recordem qui acompanyava Mas quan van anar a pactar la retallada de l’Estatut a la Moncloa?
De fa anys sabem que a Madrid, a convergents i unionistes sempre els ha pesat més la tripa que la pàtria. Amb aquests antecedents, qualsevol “pacte fiscal” que composin estarà més en la línia d’un xotis que en la del concert.

A l’altre extrem hi trobem els separatistes d’ensulsiada. Marginals i ressentits, prefereixen el fracàs d’altres independentistes, afavorint així als enemics de la terra. Amb discursos irreflexius de volada gallinàcia només assumibles per a febles mentals, volen fer creure que emetent un vot nul o abstenint-se és la millor manera d’agafar la drecera cap a la independència. N’hi ha que fins i tot demanen el vot pel PP en l’aplicació d’aquella tronada màxima nihilista de “quant pitjor, millor”.

I –send in the clowns- encara uns altres gosen demanar la profanació de la senyera estelada, ensobrant-la per emetre un esperpèntic vot nul que només contribuirà a l’astracanada i al manteniment de la nostra decadència. Molt encertadament el doctor Joan Carretero ja els ha dit que “Atès que aquest vot nul només representa al govern espanyol, els hi demano que utilitzin com a símbol la bandera espanyola enlloc de l'estelada”, i de pas ja podria receptar una llarga estada al frenopàtic per a tots aquests il·luminats.

Per tant, en uns moments crucials pel país, l’opció més vàlida per a representar els interessos nacionals de Catalunya és el vot a la coalició patriòtica que lidera ERC, l’única força independentista que es presenta a les eleccions. Les actituds, fets i paraules d’Alfred Bosch i Joan Tardà demostren la seva fiabilitat. Lliures de la submissió a negociats i a interessos econòmics diversos. Valents en la seva determinació política i ferms en les conviccions republicanes. Qui si no ells són els únics candidats que clamen a favor de la República Catalana i que donarien la vida per una Catalunya independent lliure de “monarquies amenaçadores i corruptes”?

Reflexionem-ho i retornem als nostres clàssics que ens segueixen parlant d’enllà del temps, de quan érem una nació sobirana i senyora del seu propi destí. I fem-ho ara amb la brillant metàfora de la mata de jonc que Ramon Muntaner exposa en la seva crònica, apel·lant a la fortalesa de la unitat:

I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà."

Mai com ara els catalans no ens havíem jugat tant en unes eleccions espanyoles. El nostre país no es pot permetre quedar-se quatre anys desarmat i sense veu pròpia a la guarida del llop, on als catalans se’ns hi ha perdut absolutament tot. Ens ho perdonaria la història? Qui vulgui la independència que no es deixi enganyar i voti als independentistes, l’únic vot útil sobiranista possible.