L’any que Convergència va començar a tornar no podia tenir millor tancament que l’entrevista de La Vanguardia a Artur Mas la vigília de Nadal. L’expresident s’hi mostra visiblement satisfet per l’evolució política de Junts –“cada cop més ordenat”, “s’està fent el que toca”–, recomana aparcar el referèndum i centrar-se en la negociació d’un pacte fiscal, i per passiva obre la porta de la Generalitat al PSC. La pregunta fa: “No veu possible la sociovergència?”. I Mas respon: “D’entrada, si guanya Salvador Illa, no la contemplo”, que, en politiquès –llengua que convé conèixer gairebé tant com l’anglès–, vol dir que si el president és de Junts sí que la contempla. I amb relació al procés, fa de llebre dels pactes que vindran: “qui digui que la independència es resoldrà en els pròxims quatre anys, o no veu la jugada o enganya”.
 
Certament, l’any ha estat molt bo per als patrocinadors del retorn de Convergència, tant els de dins de Junts com els de fora. El 2023 acaba amb Laura Borràs apartada de la negociació de la investidura de Sánchez i de la taula de negociació a Ginebra, malgrat ser encara formalment la presidenta del partit; amb Xavier Trias com a guanyador de les eleccions a Barcelona i un grup municipal a la capital format al 100% per polítics procedents de CiU; i amb el màxim representant del no surrender, Carles Puigdemont, fent allò que va dir que no faria mai, és a dir investir per avançat un president del PSOE a canvi d’una negociació que s’allargarà en el temps i que avui dia –com totes les negociacions– no se sap quin resultat tindrà.
 
Els candidats que van prometre als votants puigdemontistes que si Junts seria decisiu bloquejaria l’estat, seuen als seus escons del Congrés i el Senat mentre l’estat continua la seva vida, amb govern constituït i la corresponent cadena de nomenaments. L’últim, Carlos Cuerpo, nou ministre d’Economia. Un senyor que respon a l’arquetipus d’alt funcionari, membre del cos de Tècnics Comercials de l’Estat, un d’aquests perfils que representen millor que ningú la continuïtat de la màquina del poder més enllà de les alternances de govern. No se’l veia gens bloquejat, en l’acte de presa de possessió de la seva cartera ministerial.
 
Un altre senyal del retorn de Convergència ha estat desactivació del Consell de la República, una bombolla punxada sense manies pels seus propis dirigents. El lector recordarà que el Consell, segons els seus promotors, havia de ser el dipositari de la legitimitat de l’1 d’Octubre i l’òrgan de direcció estratègica de l’independentisme. Això darrer va arribar a ser una exigència de Junts per a la investidura de Pere Aragonès, a la qual ERC no va cedir. Tota la retòrica octubrista i insurreccional del Consell, però, ha estat arraconada tan bon punt Junts i Puigdemont han tingut l’oportunitat aritmètica d’influir a Madrid. Fins i tot la votació contrària dels associats a la negociació de la investidura va ser ignorada. Els fets han acabat donant la raó a aquells que denunciaven que el Consell no era un organisme estratègic, sinó una corretja de transmissió d’una política partidària.
 
En l’eix nacional, doncs, Junts ha acabat l’any circulant per la mateixa carretera que ERC va enfilar fa quatre anys: aprofitament de l’aritmètica parlamentària per negociar amb el PSOE sense cap resultat assegurat per endavant, sabent que cada acord s’haurà de suar i que, per bo i ambiciós que sigui per al país, incorporarà algun tipus de renúncia, perquè així són tots els processos negociadors. Un territori on Convergència excel·lia, i on ara els seus exdirigents volen que torni a excel·lir però amb un altre nom. Si no hi ha un accident polític gros –que sempre hi pot ser– la diferència entre Junts i ERC els pròxims anys molt probablement ja no serà en la carretera nacional –circulen per la mateixa– sinó en la social: independentisme gradualista de dretes o independentisme gradualista d’esquerres. Així és com acaba, a Catalunya, l’any que Convergència va començar a tornar.