En els anys 80 del segle passat, quan va esclatar l’escàndol del cas KIO (Kuwait Investment Office), la premsa radicada a Madrid es va referir de forma sistemàtica a l’empresari Javier de la Rosa com “l’empresari català”. Eren els anys en què el pujolisme s’estava afermant com el referent central del catalanisme polític. En aquella època del felipisme rampant, aquest recurs semàntic permetia establir una associació implícita entre els conceptes Catalunya-catalanisme-burgesia-corrupció. Alguns pretenien presentar aquella expressió de lerrouxisme actualitzat com una mostra de progressisme
 
En realitat, la identificació nacional (la catalanitat o no catalanitat) de l’empresari corrupte no incorporava cap informació rellevant per a la interpretació dels fets narrats per la crònica periodística. El fet que l’empresari acusat de corrupció fos català, espanyol, francès o kuwaitià era irrellevant, però l’efecte de la reiteració de l’enunciat periodístic tenia un fons xenòfob. Reforçava de forma implícita prejudicis negatius associats a la identitat catalana. Uns prejudicis que formen part constituent del nacionalisme espanyol hegemònic.
 
Si avui recordo aquells fets és perquè la forma com Junts ha plantejat les competències en immigració recorden el recurs xenòfob del nacionalisme espanyol. És obvi que Catalunya necessita les competències pròpies d’un estat europeu per consolidar una realitat nacional que completi el trànsit d'una identitat de resistència a una identitat de projecte. També les competències de política migratòria. De fet, ja fa molts anys que això és evident. Per això mateix, l’Estatut de Miravet jivaritzat amb la sentència del TC del 2010 ja en parlava.
 
Un dels fenòmens que caracteritza l’actual fase de mundialització del capitalisme és l’existència de màfies criminals internacionals o transnacionals. En el tràfic d’armes, de persones, de drogues o en la ciberdelinqüència. L’actual crisi a l'Equador o Mèxic és ben il·lustrativa. En aquest context, el combat contra aquestes formes de delinqüència ha de ser una de les prioritats de les polítiques democràtiques de seguretat. Una altra cosa ben diferent és referir-se a la delinqüència de forma genèrica, identificant-la implícitament o explícitament amb la immigració. Això té un nom. Com en el cas de “l’empresari català”, és xenofòbia.
 
Davant un delicte, què és rellevant? La naturalesa del delicte o la ciutadania de la persona que delinqueix? La delinqüència no té identitat nacional, però la xenofòbia és el combustible bàsic del nacionalisme d’extrema dreta. Aquí i a la resta del món. I avui l’amenaça d’aquestes noves formes d’autoritarisme són la principal amenaça de la cultura política democràtica. Només cal fer una ullada a la situació internacional per entendre que som al bell mig d’una “guerra cultural”. Una batalla ideològica amb els camps perfectament delimitats: d’una banda, els valors democràtics i progressistes i, de l’altra, una concepció del món autoritària i plutocràtica.
 
Davant aquesta disjuntiva, no hi ha espai per l’ambigüitat. Hi ha moltes maneres d’estar en el camp de la democràcia i el progressisme. També moltes formes de militar en les noves formes d’autoritarisme neofeixista. Però no hi ha un espai intermedi estable. O acabes sent absorbit per un camp de força o per l’altre. A Espanya, el PP ja ha assumit bona part de l’imaginari de Vox. I a Catalunya simpatitzar amb els postulats de Sílvia Orriols et situa en el camp de la xenofòbia autoritària. Inevitablement.