Després de les escenes de confrontació en les protestes i mobilitzacions, algunes persones ens llevàvem aquest dimecres amb malestar i neguit. Si bé la mobilització ciutadana sempre té un punt de colpidora per a qualsevol persona amb empatia, quan aquesta esdevé confrontació, les emocions produïdes poden variar enormement.

No té sentit entrar a valorar personalment les accions d'alguns manifestants aquest dimarts, però sí que podem fer una anàlisi i tenir una opinió més tècnica sobre el propòsit, les intencions, l'estratègia de les mobilitzacions que han passat i continuaran passant des de la publicació de la sentència del judici del procés. És adequada la via de l'enfrontament? Cal seguir només amb la resistència pacífica, planificada i endreçada?

No hi ha una resposta correcta, si del que parlem és de l'eficàcia a l'hora d'assolir els objectius, però sí que hi ha tendències generals en escenaris democràtics. Tot i que es pot entendre que part de l'independentisme no consideri ara l'estat espanyol com a democràcia plena, el cert és que, a nivell internacional, continua estant molt amunt dels índexs, amb clars retrocessos en determinades àrees.

També sembla prou clar que l'independentisme persegueix assolir un nou estat sota un ideal democràtic així que, tant l'origen de la situació com el final passen pel respecte als drets individuals i col·lectius. Seguint aquest objectiu democràtic, la resistència pacífica suposa un mitjà per assolir l'objectiu però alhora també per consolidar-lo. Si l'independentisme s'organitza en mobilitzacions sostingudes de desobediència pacífica, els costos són alts, a curt i mig termini, però a l'objectiu s'hi arriba més ferm i cohesionat.

Si bé és cert que en estats no preparats per a la dissidència o la crítica els costos personals arriben a ser humanament alts (presó, inhabilitació, manca temporal o parcial de llibertats), l'estratègia a llarg termini té uns beneficis clars: la lluita regular amb la convicció de mantenir una naturalesa pacífica i democràtica dota d'identitat el moviment i acaba actuant de vertebradora transversal d'un col·lectiu variat i heterogeni.

Si s'opta per la via de la confrontació, en canvi, els costos i beneficis varien. Quedi clar que violència no és, tècnicament, cremar contenidors. Tampoc ho és defensar-se o crear barreres d'algun tipus per impedir el pas de la policia cap als manifestants. En canvi, llençar segons què, colpejar algú a terra o atacar amb un objecte contundent sí que ho és (sigui un manifestant o un policia).

A curt termini, el moviment pot tenir la sensació que força l'altra part a negociar. Que és una mostra de força i millora les cartes a la mà. Però no és així. Es pot "guanyar" una nit contra escamots d'antiavalots, però al final la força la té l'Estat. Forçar l'Estat a emprar-la a major nivell és estar disposats a patir més conseqüències. És el que es vol? Com a estratègia no està clar que doni resultats ràpids i, en canvi, debilita i descohesiona el moviment internament.

El que està clar és que alguna cosa s'ha de moure a nivell polític i s'ha de moure ja. L'independentisme ha de decidir quina via vol seguir, sent conscient de les conseqüències.