Aquest dimecres 11 de novembre hi havia convocat un desnonament al número 24 del carrer Fraternitat, a la Vila de Gràcia de Barcelona. El Jani i la Loli, que fa més de 20 anys que estan a casa seva i més de quatre generacions al barri, tenien una cita amb la comitiva judicial a les 10 hores.
Al Jani te’l trobes sovint prop de casa seva. A la comissió de festes del carrer Tordera, anant o tornant de la biblioteca de la Vila, o traient el cap a la plaça Raspall quan hi ha torneig d’escacs o classes de ball de bot. L’ordre va coincidir amb la convocatòria de la vaga general, convocada pels sindicats laborals i de llogateres després dels esdeveniments encadenats arran del desnonament de la Maricarmen.
Fa anys que ens trobem veïnes, barris i sindicats cada cop més organitzats davant de l’emergència. I què fer sinó davant la inacció dels governs quan veus que el barri es va transformant de mica en mica, que les veïnes que reconeixes al teu carrer cada cop són menys?
Segons el CGPJ, el 2025 a Barcelona es van registrar 1.373 desnonaments, gairebé quatre cada dia. Tot i que les dades han baixat des de 2015, entre 2023 i 2025 hi ha hagut un augment del 9,5%, i aquestes dades encara no recullen l’efecte de la fi de la moratòria de desnonaments, el febrer passat.
El Jani i la Loli són un matrimoni vulnerable d’uns 60 anys i no disposen d’una alternativa residencial. S’ha demanat al jutjat que se’ls apliqui el decret llei 29/2026, ja que la situació de vulnerabilitat està reconeguda per serveis socials i perquè el propietari és gran tenidor. Tot i pagar sempre el lloguer, la família propietària Majó Hostench es nega a renovar-los el contracte i els rebutja els pagaments, tal com informa el Sindicat d’habitatge de Gràcia.
- Pancarta contra el desnonament d`en Jani i la Loli al barri de Gràcia de Barcelona
- John McAulay / ACN
Al barri, els carrers estaven buits i gairebé totes les botigues tancades, però a Fraternitat hi havia centenars de persones. Ahir el desnonament es va ajornar, però l’esperança és que el Jani i la Loli es puguin acollir al decret llei i se suspengui, o que la propietat accedeixi a negociar un contracte de lloguer. Un altre cop, seran l’organització col·lectiva i la pressió veïnal la que revertiran un sistema d’habitatge trencat.
Perquè en què podem confiar, si no? El govern de l’estat espanyol ha arrossegat els peus en matèria de protecció de les llogateres i les famílies vulnerables, i la vida s’ha encarit: des de 2015, el lloguer ha pujat un 86% i els aliments un 45%, mentre que el sou mitjà ho ha fet un 25%.
Les eines col·lectives, com la vaga d’ahir i les que vindran, són les eines de pressió necessàries. Hem necessitat les vagues i la mobilització per aconseguir, per exemple, la jornada laboral de 8 hores (la vaga de La Canadenca, 1919); la legalització dels anticonceptius i del divorci (mobilitzacions feministes de la Transició, 1976-1981); o per conservar el dret a l’avortament (mobilitzacions contra la reforma de Gallardón, retirada el 2014).
No és casualitat que la vaga general l’hagin convocat alhora els sindicats laborals i els de llogateres. Durant anys hem tractat el salari i l’habitatge com lluites separades, però per a la classe treballadora són la mateixa: si el lloguer puja més del triple que els sous, qualsevol millora salarial acaba en mans del propietari.
La seguretat és una paraula utilitzada per aquells que només volen parlar de policia, reemplaçament demogràfic i guerres. Però necessitem reivindicar-la més en el seu sentit social: saber que demà tindràs casa, feina, serveis de salut i una vida digna al costat de la gent que estimes. Aquesta és la seguretat que ens falta, la dels lloguers que es puguin pagar, salaris amb què arribar a final de mes i serveis públics que funcionin.
Cap d’aquests drets no s’assolirà sol, sinó que caldrà cada vaga, cada mobilització, cada sindicat i cada organització veïnal. Davant d’un sistema que continuarà sent disfuncional si continuem soles i amb por, la resposta són barris i un país organitzats.