El 10 de juliol del 1992 es va emetre el darrer programa radiofònic dirigit per Jordi Vendrell, L'orquestra. Vint-i-cinc anys després, recordem aquell final que coincidia amb els Jocs Olímpics de Barcelona i les detencions, i tortura, d'independentistes catalans. Era aquell un espai de tertúlia en què es respirava llibertat. Crec, humilment, que la fi del programa també va suposar la fi, durant molts anys, d'un model de ràdio i de fer ràdio, d'un model de periodisme.

En aquella darrera tertúlia hi van participar Josep Maria Terricabras, Modest Prats i Josep Morgades, i parlaren, molt, molt clarament, de com s'estaven duent a terme aquelles detencions, a qui afectaven, i de les tortures practicades. De fet, L'orquestra tancava barraqueta arran de la censura, era un preu polític. Deien llavors, citant Gregorio Morán, "el preu de la transició és perdre la memòria". I amb aquell programa es perdia la memòria i la veu.

Aquella darrera tertúlia havia de ser el penúltim programa de temporada, però la claredat amb què es parla de les detencions, les reflexions sobre la transició, la comparació de l'actuació contra l'independentisme del govern del PSOE amb la repressió franquista... van provocar les queixes d'un membre de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) i van cessar immediatament l'emissió del programa. Jordi Vendrell, que era líder d'audiència, no va tornar a tenir cap programa diari.

Anys després d'aquells fets -i setze de la seva mort- les coses han canviat ràpidament, la informació del titular decau de forma meteòrica i el context social ha recuperat la crítica d'una forma més àmplia i majoritària. La veu i la memòria, que donen llibertat. Fa tan sols 7 anys, també un 10 de juliol, un milió de persones van prendre el carrer demanant llibertat i sobirania. Allò que fa vint-i-cinc anys semblava minoritari creixia, i ha seguit creixent malgrat l'intent d'opacitat informativa que hem patit.

Els Jocs Olímpics magnificents es recorden vint-i-cinc anys més tard, i també surten a la llum -de nou amb timidesa i en alguns casos per la porta falsa- els records d'aquelles detencions vergonyants en una democràcia i aquelles tortures per les quals el Tribunal d'Estrasburg va condemnar l'estat espanyol. Han desaparegut aquelles veus crítiques que lideraven el periodisme: Vendrell, Barnils... Periodistes que parlaven clar, amb rigor i de forma creativa. Però n'han sorgit de noves, veus del periodisme que lluita pel rigor enfront de la frivolitat de molts mitjans, per l'aprofundiment enfront de la brevetat de les presses, per la transparència front l'opacitat de les grans corporacions i alguns governs i partits. Periodisme valent que té model, el recupera i l'adapta a un nou context, no exempt d'atacs, no exempt de censura.

L'orquestra és ja un símbol per al periodisme, fruit de l'exercici que en feia en Jordi Vendrell, rigorós i alhora compromès, lliure, crític i creatiu. Recuperar la memòria del programa i del seu director, així com fer memòria dels fets que el portaren a un precipitat final, és un exercici de llibertat i un homenatge necessari.