Descobrir el Mediterrani, igual que descobrir la sopa d’all, és un privilegi que alguns experimenten quan s’adonen que inventar un món del no-res és un afany impossible. No cal ser doctor per Harvard ni agafar l’AVE a Madrid cada setmana per saber que tenir diputats a les Corts espanyoles t’obliga a jugar la partida, altrament no et presentis a les eleccions generals o no prenguis possessió dels escons. Fins ara, tots els partits independentistes han acceptat ser presents al Congrés i al Senat, fins i tot la CUP, sense cap problema de coherència ni de puresa. Això són fets, no pas opinions.

Quan els postconvergents i els republicans van ser imprescindibles per fer triomfar la moció de censura contra Rajoy, van entrar en una lògica que, agradi o no, és la de participar fins al fons en la governabilitat espanyola. Repeteixo: agradi més o menys. Quan allò va concretar-se, ja hi havia líders independentistes a la presó i a l’exili, vull recordar-ho. Per tant, no fem jocs de mans amb allò que és o no és “digne”. En aquell moment, alguns vam apuntar que el pas donat per JxCat i ERC obligava ambdues forces polítiques a prosseguir pel mateix carril, perquè a Madrid encara es decideixen les coses substancials que afecten Catalunya, sobretot la virolla, que és la mare dels ous. Alguns vam afegir que els independentistes feien un gest que els vinculava per a molt de temps. Tota la present legislatura espanyola, de fet.

Si allò va agradar poc o molt Carles Puigdemont (o Quim Torra) és un detall que ja només té interès arqueològic. Marta Pascal va pagar una factura molt cara per contribuir decididament a enviar el líder del PP a la paperera de la història. El socialista Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa impulsat, entre d’altres, pels independentistes castigats  per l’Estat; una paradoxa de les moltes que té la política, fins i tot quan aquesta agafa el color fosc de la violència i la repressió. Sense paradoxes i sense contradiccions la política seria un esbarjo de guarderia.

Ara, ERC vota els pressupostos generals de l’Estat de l’Executiu de coalició PSOE-Podemos en un ambient on -més paradoxes- ha estat molt important l’ascendent del líder d’ EH Bildu, Arnaldo Otegi, que ha treballat per tirar endavant aquests comptes d’acord amb Pablo Iglesias, que volia deixar fora de l’acord Cs i que aprofita la jugada per afermar la seva posició, com ha explicat molt bé en aquest diari Roger Pi de Cabanyes. Parlem d’Otegi, el que va passar molts anys a la presó, el mateix que va ser condemnat injustament pel cas Bateragune, segons el Tribunal Europeu de Drets Humans. L’esquerra abertzale, avui en fase de transformació, aspira a competir amb el PNB en tots els fronts i això mou Otegi a descobrir que Madrid és un excel·lent aparador per a la seva opció, una realitat que durant dècades havia bescantat. Salvant totes les distàncies, EH Bildu vol acabar tenint un paper a Euskadi equivalent al que avui té ERC a Catalunya, emulació difícil tenint en compte que els penebistes no tenen previst autodestruir-se com va fer Convergència Democràtica. En tot cas, és un fet que, quan els de Pere Aragonès han tingut dubtes, els arguments d’Otegi han estat atentament escoltats.

Roda el món i torna al Born. Això és i no és un retorn al peix al cove pujolista, per la qual cosa s’entén certa incomoditat d’ERC. Ho és en el sentit que certifica l’aposta republicana per la governabilitat espanyola, però no ho és perquè l’objectiu final de la formació que lidera Oriol Junqueras és la independència, no l’autonomia. Dit això, el resultat pràctic del paper protagonista d’ERC avui és igual al que exhibien ahir Miquel Roca i Josep Antoni Duran Lleida: un reforçament del múscul financer i de les competències de l’autogovern, la qual cosa vol dir més capacitat de fer polítiques Catalunya endins. Ni més ni menys. Sota, cavall i rei.

Tot està inventat. Que el nou independentisme hagi descobert la sopa d’all de la transacció clàssica del catalanisme polític no hauria de ser un drama per a ningú: mentre Catalunya formi part de l’Estat espanyol, la mecànica és aquesta. Bo i més quan l’independentisme també governa la Generalitat i aspira a continuar fent-ho després de les eleccions de febrer de l’any que ve. Espanya no es pot governar contra Catalunya i, alhora, la Generalitat no serveix per a res si no té els euros que Madrid ha d’anar amollant amb més o menys alegria. Do ut des. Els republicans se senten reconfortats perquè EH Bildu els acompanya en aquesta aventura, però estaria bé que tinguessin la convicció suficient per assumir el seu gir sense estar tan pendents dels socis bascos, sobretot perquè no deixa de ser una forma de basquitis un pèl ridícula.

Una llei important de la política diu que si un espai queda lliure, algú l’ocuparà. És el que ha fet ERC a Madrid respecte dels hereus de l’antiga Convergència, revestit tot d’un discurs diferent, és clar. Això és bo per als interessos catalans, es miri com es miri, perquè algú ha d’arremangar-se per obtenir el que es pugui. Els entorns republicans no han d’estar acomplexats per jugar la partida que toca, tot el contrari. Mentre, sota el lideratge de Laura Borràs, JxCat ha triat quedar al marge i repetir les grans paraules, la música de la confrontació, com una còpia dels dos cupaires; per cert, tot indica que els quatre diputats del PDECat que discrepen d’aquesta línia, amb Ferran Bel al capdavant, votaran els pressupostos a canvi d’algun caramel, moviment que servirà per donar una mica d’aire al centre sobiranista que aspira a obtenir representació a la Cambra catalana l’any vinent. En aquest context, el discurs de la traïció -que alguns tenen sempre a la faixa com un roc per llançar- serà poc creïble. Els de Rufián i els de Bel juguen perquè no hi ha res més a fer. Qui no jugui no existirà i esdevindrà irrellevant.
L’ensenyança d’aquesta faula és veritablement bonica: només agafaràs convençut el camí del peix al cove si és Otegi qui te’l mostra. Vet aquí un gos, vet aquí un gat, i aquest conte s’ha acabat.