Ara que els estadis i grans recintes s’omplen amb alegria, potser és hora de posar el focus en altres arguments que no pas el de les xifres d’assistència amb molts zeros. No estic en contra de la música que agrada a molta gent, ans al contrari. Enhorabona als qui ho aconsegueixen. El gust és l’última frontera de la llibertat, alguna raó hi haurà per omplir totes aquestes grades i no m’agrada titllar el públic de burro perquè figura que no li agraden les coses correctes. Però, alhora, portar vint anys de carrera i continuar fent discos excel·lents ha de tenir algun valor en un país que es consideri una mica seriós.
Parlo de Jaume Pla, Mazoni, arran del concert que farà dimarts que ve a Paral·lel 62, amb l’esquer d’un doble vintè aniversari: el del club TRESC i el del seu primer àlbum en català, Esgarrapada, publicat pel segell Bankrobber l’any 2006. Un concert de ‘Mazoni + amics’, així s’anuncia, amb un cartell ple de convidats atractius: Anna Andreu, Quim Carandell (La Ludwig Band), Roger Mas, Xantal (Remei de Ca la Fresca), Meritxell Neddermann, Cala Vento, Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Magalí Saré i “més sorpreses”. La concentració de talents és remarcable, val a dir, i Mazoni se la mereix.
L’any 2006, el pop català vivia un temps de tebior i de trànsit, en què desitjàvem albirar un nou escenari musical al país, ja presagiat, entre d’altres, pels primers discos d’Antònia Font, Roger Mas i Mishima, just abans que Manel entrés en escena. Mazoni ens va fer alçar la vista cap a La Bisbal, on operava l’igualment valuós Sanjosex. Mentre que Carles Sanjosé anava per a arquitecte i per a ell fer cançons devia ser una emocionant activitat paral·lela, per a Jaume Pla la música ho era tot, una vocació integral i innegociable. I així se la prenia. No sé si se’n recordarà, però un dia de l’any 2001 es va presentar a la redacció del meu diari per lliurar-me en mà el seu primer enregistrament, Días soleados, una maqueta en castellà autoeditada (amb molta cura). Aparició fugissera: hola i adeu. Després, ell es va passar a l’anglès en el seu primer treball, estrena a Bankrobber, 7 Songs for a sleepless nights (2003), i més tard, i de manera definitiva, al català a Esgarrapada. Pla tenia coses a explicar a les seves cançons, i el camí més ràpid i genuí era el que li dispensava la seva primera llengua.
El títol, Esgarrapada, ja ens parla del seu ànim de punxar i estripar, un mica punk, una pulsió que ell sempre ha fos amb l’instint de fer bones melodies, com a hereu de l’esperit ‘beatle’ que és. A Esgarrapada ja hi ha cançons perdurables, com la frenètica No tinc temps i el càntic reposat i commovedor Perduts a la boira. I d’altres, com Esclatasangs, bufetada histèrica al romanticisme amb el seu “qualsevol dimarts m’estimaràs”. En els crèdits ja hi trobem còmplices de llarga durada com el baixista Miquel Sospedra i el bateria Aleix Bou.
Als discos següents, Mazoni va fer un munt de cançons que, en el meu món, eren ‘hits’ indiscutibles: Se’m moren les plantes, La granja de la Paula (l’adaptació de l’emprenyada Maggie’s farm, de Bob Dylan), Ei, que surt el sol, Apocalipsi now... I Eufòria, és clar, un torpede que, l’any 2009, ja ens parlava d’un món sobreestimulat i de la incapacitat crònica de sentir-nos satisfets. “Quan sortim a la nit, no entrem mai en un local amb poca gent / i no ho entenc, perquè després només parlem entre nosaltres”, deia la segona estrofa.
I és aquest el món en què som avui, el 2026, en què anem a córrer per agafar lloc a l’estadi, a emborratxar-nos d’inputs i d’espectacle, a sentir que formem part d’una gran festa encara que acabem parlant només amb qui hem vingut. ‘Eufòria 5 – Esperança 0’. Però és a les nostres mans buscar altres unitats de mesura, posar a ratlla l’excitació banal del món i fins i tot plantejar-nos, per exemple, extravagàncies com ara escoltar àlbums sencers, de principi a final i amb atenció. Els de Mazoni s’ho valen.