Cremar un container no és violència. Cremar desenes de containers no és violència. Però ho sembla. I l'Estat necessita molt menys que això (aquest dimarts semblava que en tenia prou amb el president Torra manifestant-se) per intervenir les institucions catalanes i seguir endavant amb el seus somnis humits de recentralització.

L'independentisme té (només faltaria) tot el dret del món per sortir als carrers en protesta a la sentència. És un dret fonamental. I té també tota la legitimitat del món per ocupar els carrers i oposar resistència al desallotjament. Sobretot, quan la pròpia sentència del Suprem equipara aquest tipus de protesta a un delicte tan severament penat com la sedició.

És el que més convé als objectius del moviment? Això ja és més que dubtós en aquest moment. Els mateixos partits espanyols i espanyolistes que fa mesos ja demanaven un nou 155 per un grapat de talls de carreteres tenen ara més arguments per pressionar Pedro Sánchez. I ja estan esgrimint no només el 155, sinó la llei de seguretat nacional, l'estat de setge i la il·legalització dels partits independentistes, entre altres coses perquè Torra es nega a "condemnar". Una pressió que pot ser asfixiant amb les eleccions espanyoles a la cantonada. I compte, perquè no està gens clar el color -o els colors- que puguin sortir dels comicis.

Bona part de l'independentisme creu que mantenir indefinidament la pressió al carrer, en un nou moment de dinàmica revolucionària, obligarà l'Estat a negociar per esgotament, i un cop quedi demostrat que no té el control del territori. És una estratègia. Tan vàlida com una altra. I més que comprensible, davant d'un Estat que porta dos anys oferint repressió on qualsevol país civilitzat oferiria diàleg.

Però abans faria bé de mesurar bé les seves forces. Perquè aquesta realitat no pot fer oblidar una altra, vàlida des dels temps de l'estrateg i militar xinès Sun Tzu: que només pots començar una batalla -pacífica o desobedient, en aquest cas- si saps del cert que la guanyaràs.