És ben sabut que les eleccions municipals de 1931 van significar la caiguda de la monarquia. Francesc Macià va proclamar la República catalana i la resta és història coneguda. Es va obrir una finestra d'oportunitat que es va tancar pocs dies després, quan es va decidir acceptar la restitució de la Generalitat i renunciar a la independència.

El fets d'octubre de 2017 van tornar a mostrar-nos com una altra finestra s'obria per possibilitar l'assoliment de la independència, però –per circumstàncies que la història s'encarregarà d'esclarir– hom va decidir no fer-la efectiva. Les conseqüències d'aital decisió les patim ara en forma de repressió i regressió democràtica.

2019 és un any d'eleccions municipals i europees. L'independentisme faria bé de concentrar tots els seus esforços a preparar-se per a un escenari on s'obrís una nova finestra d'oportunitat, com la que van aprofitar els nostres avis en aquell 1931. Una victòria de les forces independentistes per més del 50% ensorraria un dels principals arguments unionistes: que no hi ha una majoria absoluta a favor de l'estat propi.

Això vol dir que si l'independentisme aconsegueix una victòria incontestable l'unionisme i l'Estat s'avindran a negociar amb Catalunya? De cap manera. Ni amb un 80 % de vots a favor no s'hi avindrien, perquè la unitat d'Espanya és un valor suprem que no cedirà davant de cap majoria democràtica.

La independència de Catalunya només s'aconseguirà quan decidim fer front a l'Estat i a la seva repressió. Amb voluntat fèrria d'entomar-ne les conseqüències i resistir democràticament. Per això és tan important comptar amb l'argument incontestable de la majoria electoral superior al 50% dels vots. 

Més que discutir sobre la conveniència o no de llistes úniques o de primàries obertes, l'independentisme hauria d'avaluar en cada cas quina és l'opció més favorable per obtenir més vots a cada municipi. Més enllà de qui governi a cada lloc, l'objectiu hauria de ser clar i meridià: superar el 50% dels vots per a les opcions republicanes.