El descrèdit de la política és total. Totalment equivocat, també. Quan diaris i fulletons van demanar als seus col·laboradors habituals fa dies que tracessin una pregunta clara i inclusiva, ningú se'n va acabar de sortir. Quadrar el cercle només està a l'abast dels privilegiats. Ho hem fet. Gràcies als dirigents dels partits. La pregunta de la consulta del 9 de novembre de 2014 no exclou Unió Democràtica ni Iniciativa. Inclou també, si vol, el PSC. I és clara. Més clara, impossible. Es podrà comptar el sí i el no a la independència. Encara més, es podrà destriar entre els que diran no i ja estan bé i els que diran no però voldrien canvis. És a dir, dividirà el no.

Contra pronòstic, la pregunta encadenada ha permès saltar la pantalla. Contra pronòstic, els partits catalans han arribar al final d'aquest primer joc units. Els partits catalans sincerament compromesos amb el dret a decidir. Les cares del PP i de Ciutadans a Barcelona –i ai!, del PSC- i les del PSOE i del PP a Madrid reflectien qui ha guanyat i qui ha perdut aquesta partida. La profecia de José María Aznar -“Abans es dividirà Catalunya que Espanya”- no s'ha complert. Pantalla saltada. Enhorabona i que no se'n parli més.

La següent pantalla és la legitimitat de la consulta. Pot ser legal i pot ser també constitucional. Es podria fer demà una consulta a Espanya que demanés a la gent triar entre república i monarquia? I tant. La república és constitucional? No. La consulta ho seria. Després caldria encarrilar una reforma constitucional que permetés la proclamació de la república si guanyés el sí. Però aquesta és una altra qüestió. La consulta es pot fer. I si no la deixen fer, entrarem en la següent pantalla. Però, mentrestant, tot és presumptament legal. I avui ben bonic i ben feliç.