Setmana de votació de Brexit. Les previsions es compleixen i el parlament britànic tomba l'acord de Theresa May i la UE. La premsa és unànime: ningú sap què pot passar. Explicat en llenguatge processita: no hi ha ni hi havia full de ruta. Algú s'escandalitza? No excessivament. Algú creu que el país desapareixerà del mapa i vagarà per l'espai sideral? Hardly. És a dir, tot allò que s'exigia des de la premsa al govern català responsable del referèndum (cosa normal), es considera com "un pas més que ja solucionarem" quan s'aplica al cas britànic.
Torna la vaga i bloqueig dels taxistes a Barcelona. Hi ha un debat intens, públic i mediàtic que ja voldrien la resta de col·lectius de treballadors. Hi ha escenes de violència i tensió. Els taxistes exerceixen amb plenitud el seu dret a la protesta i a la vaga laboral per una situació que consideren injusta. Les valoracions mediàtiques són extenses, profundes, toquen tots els vessants però, el més important: En cap moment s'oblida el fons i l'origen de la protesta. En tot moment es recorda de què va la reivindicació i quins drets es reclamen i discuteixen.
Armilles grogues. Hi ha situacions extremes. Hi ha morts. Hi ha cessió per part del govern. Hi ha desavinences en el moviment. Hi ha paradoxes en la reclamació de base. La premsa generalista espanyola així ho cobreix i així ho debat.
Comença el judici contra el referèndum català. El judici a la democràcia. I de cop, per art de màgia, tots alineats. Desapareixen els matisos. Com a molt s'insinua que, per no afectar a la imatge de l'Estat, s'hauria de posar en llibertat els presos durant el procés (15 mesos de preventiva, van ràpidament en l'anàlisi...).
La premsa generalista espanyola fa anys que ha dimitit de les seves funcions. Ens queden les capçaleres i els anuncis però poc rastre hi ha d'allò que se suposa que és el quart poder, el que posa en dubte, critica i descobreix tot allò que els altres tres poders no volen que sapiguem.
Estem davant d'uns diaris que cada cop llegeix menys gent però que continuen tenint una incidència real sobre el relat i l'agenda mediàtica. Són empreses dependents de l'Estat a qui deuen diners i favors. Empreses que viuen amb por i oblit de professió.
En aquest panorama, el periodisme (també) precari i de trinxera és minoritari i fa el que pot, especialment des de l'esfera digital. Hi posen moltes hores, un esperit de cooperativa i sobretot la decència de qui vol ser periodista. Gràcies.
La gent del carrer intenta des de les xarxes fer la feina que haurien de fer grans corporacions, contentes de ser un contrapoder. A Espanya no hi ha contrapoders. Hi ha por i misèria intel·lectual postdictatorial. I és una llàstima. Perquè la gent i la capacitat de treballar hi són. Jo els llegeixo, segueixo i m'admira la seva resiliència.
Els mateixos que glossen Gaziel o Zola. Els que sospiren amb nostàlgia quan veuen pel·lícules com The Post. Aquests són els que quan arriba dilluns fan de repicadors de declaracions. Mera corretja de transmissió d'un sistema que els manté en la corda fluixa per recordar-los que si no són ells, ja en vindran d'altres.
Periodistes, alceu-vos. Rebel·leu-vos. Dissentiu. Sigueu incòmodes. Dueu anys de retallades i acomiadaments. Dueu temps organitzant-vos com a comandos de la veritat. Molts esteu cansats, apartats o directament, preferiu viure tranquils. Però ara és el vostre moment. El judici contra els líders independentistes és la vostra oportunitat.
El periodisme no és objectiu. Això ho vam aprendre el primer dia de qualsevol carrera en comunicació. En moments de reculada de drets i llibertats, pretendre ser neutral és renunciar als principis ètics de la teva professió.
Repasseu la vostra trajectòria, rellegiu la història del vostre ofici. Si no hi ha premsa, si no exerciu la vostra feina en plenitud, la nostra societat no podrà viure com un poble lliure. El futur d'aquest país també depèn de vosaltres. Sentiu-vos orgullós de ser el que sou. Periodistes.
Torna la vaga i bloqueig dels taxistes a Barcelona. Hi ha un debat intens, públic i mediàtic que ja voldrien la resta de col·lectius de treballadors. Hi ha escenes de violència i tensió. Els taxistes exerceixen amb plenitud el seu dret a la protesta i a la vaga laboral per una situació que consideren injusta. Les valoracions mediàtiques són extenses, profundes, toquen tots els vessants però, el més important: En cap moment s'oblida el fons i l'origen de la protesta. En tot moment es recorda de què va la reivindicació i quins drets es reclamen i discuteixen.
Armilles grogues. Hi ha situacions extremes. Hi ha morts. Hi ha cessió per part del govern. Hi ha desavinences en el moviment. Hi ha paradoxes en la reclamació de base. La premsa generalista espanyola així ho cobreix i així ho debat.
Comença el judici contra el referèndum català. El judici a la democràcia. I de cop, per art de màgia, tots alineats. Desapareixen els matisos. Com a molt s'insinua que, per no afectar a la imatge de l'Estat, s'hauria de posar en llibertat els presos durant el procés (15 mesos de preventiva, van ràpidament en l'anàlisi...).
La premsa generalista espanyola fa anys que ha dimitit de les seves funcions. Ens queden les capçaleres i els anuncis però poc rastre hi ha d'allò que se suposa que és el quart poder, el que posa en dubte, critica i descobreix tot allò que els altres tres poders no volen que sapiguem.
Estem davant d'uns diaris que cada cop llegeix menys gent però que continuen tenint una incidència real sobre el relat i l'agenda mediàtica. Són empreses dependents de l'Estat a qui deuen diners i favors. Empreses que viuen amb por i oblit de professió.
En aquest panorama, el periodisme (també) precari i de trinxera és minoritari i fa el que pot, especialment des de l'esfera digital. Hi posen moltes hores, un esperit de cooperativa i sobretot la decència de qui vol ser periodista. Gràcies.
La gent del carrer intenta des de les xarxes fer la feina que haurien de fer grans corporacions, contentes de ser un contrapoder. A Espanya no hi ha contrapoders. Hi ha por i misèria intel·lectual postdictatorial. I és una llàstima. Perquè la gent i la capacitat de treballar hi són. Jo els llegeixo, segueixo i m'admira la seva resiliència.
Els mateixos que glossen Gaziel o Zola. Els que sospiren amb nostàlgia quan veuen pel·lícules com The Post. Aquests són els que quan arriba dilluns fan de repicadors de declaracions. Mera corretja de transmissió d'un sistema que els manté en la corda fluixa per recordar-los que si no són ells, ja en vindran d'altres.
Periodistes, alceu-vos. Rebel·leu-vos. Dissentiu. Sigueu incòmodes. Dueu anys de retallades i acomiadaments. Dueu temps organitzant-vos com a comandos de la veritat. Molts esteu cansats, apartats o directament, preferiu viure tranquils. Però ara és el vostre moment. El judici contra els líders independentistes és la vostra oportunitat.
El periodisme no és objectiu. Això ho vam aprendre el primer dia de qualsevol carrera en comunicació. En moments de reculada de drets i llibertats, pretendre ser neutral és renunciar als principis ètics de la teva professió.
Repasseu la vostra trajectòria, rellegiu la història del vostre ofici. Si no hi ha premsa, si no exerciu la vostra feina en plenitud, la nostra societat no podrà viure com un poble lliure. El futur d'aquest país també depèn de vosaltres. Sentiu-vos orgullós de ser el que sou. Periodistes.