Al Diari Ara es publicava una carta signada per importants i plurals personalitats del món acadèmic, intel·lectual i polític en la qual demanaven als i les diputades del PDECat i d'ERC a Madrid que facilitessin l'aprovació dels pressupostos generals: tant perquè aquests suposen una millora respecte als anteriors grans números, com perquè poden donar una mica d'aire a la correlació de forces que sorgeix de la moció de censura amb la qual es desallotja el Partit Popular de la Moncloa. Aquests motius es fan més sòlids després dels missatges que emeten les eleccions andaluses: les dretes poden sumar i Vox ha arribat per quedar-se.
La citada carta mostra la indignació per la situació judicial que manté presos polítics i exiliats, així com remarca la necessitat de trobar una sortida política al contenciós. La missiva segurament expressa el sentir de moltes persones a Catalunya, de diferents ideologies. M'atreviria a dir que també recull la mirada de votants, militants i dirigents dels dos partits citats. No tots, és clar. Però més dels que es manifesten.
En un moment d'excepcionalitat com el que vivim, amb membres d'un executiu escollit democràticament i activistes socials a la presó, amb l'emergència d'una competició en l'ala dreta del tauler polític que va radicalitzant postures (en el debat nacional, contra els drets de les dones o dels migrants, etc.), cal més que mai cal cap fred i mirada llarga. Cal preguntar-se si aprovar els pressupostos millora la situació de les majories socials, de Catalunya i dels presos i exiliats (o al revés, l'empitjora).
Si, sé que és complicat. La violència policial de l'1-O completament desproporcionada; el rei amb el seu missatge "de part"; l'empresonament de la Dolors, la Carme, els Jordis (x3), l'Oriol, el Quim, el Raül, el Josep; l'exili de l'Anna, la Marta, la Meritxell, la Clara, el Carles, el Toni, el Lluís, ens indigna i ens revolta. Milions de persones ens sentim decebudes i ferides.
Però precisament per tot això hem de ser més, hem de ser moltes. Ens cal construir àmplies majories socials i polítiques a favor de la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, de la desjudicialització de la política, del diàleg i la negociació per superar l'esgotat model autonòmic, amb mediació internacional si cal (com proposa el president Torra). Cal que aquestes demandes siguin hegemonia i sentit comú a Catalunya, l'estat espanyol i Europa. Poden arribar a ser l'anhelat 80%.
Però les empaties mútues s'han de treballar, també amb els que no són iguals que nosaltres. Amb els que no ho compartim tot, però podem compartir uns mínims. Aquest fou el camí transitat amb la moció de censura que va portar a la presidència a Pedro Sánchez amb una aliança transformadora i plurinacional. Continuar la via passa inevitablement per facilitar l'aprovació dels pressupostos de l'Estat, i posteriorment els catalans. Perquè no només estan en joc unes comptes públiques o un govern. També ho està la possibilitat de construir nous horitzons de llibertat.
La citada carta mostra la indignació per la situació judicial que manté presos polítics i exiliats, així com remarca la necessitat de trobar una sortida política al contenciós. La missiva segurament expressa el sentir de moltes persones a Catalunya, de diferents ideologies. M'atreviria a dir que també recull la mirada de votants, militants i dirigents dels dos partits citats. No tots, és clar. Però més dels que es manifesten.
En un moment d'excepcionalitat com el que vivim, amb membres d'un executiu escollit democràticament i activistes socials a la presó, amb l'emergència d'una competició en l'ala dreta del tauler polític que va radicalitzant postures (en el debat nacional, contra els drets de les dones o dels migrants, etc.), cal més que mai cal cap fred i mirada llarga. Cal preguntar-se si aprovar els pressupostos millora la situació de les majories socials, de Catalunya i dels presos i exiliats (o al revés, l'empitjora).
Si, sé que és complicat. La violència policial de l'1-O completament desproporcionada; el rei amb el seu missatge "de part"; l'empresonament de la Dolors, la Carme, els Jordis (x3), l'Oriol, el Quim, el Raül, el Josep; l'exili de l'Anna, la Marta, la Meritxell, la Clara, el Carles, el Toni, el Lluís, ens indigna i ens revolta. Milions de persones ens sentim decebudes i ferides.
Però precisament per tot això hem de ser més, hem de ser moltes. Ens cal construir àmplies majories socials i polítiques a favor de la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, de la desjudicialització de la política, del diàleg i la negociació per superar l'esgotat model autonòmic, amb mediació internacional si cal (com proposa el president Torra). Cal que aquestes demandes siguin hegemonia i sentit comú a Catalunya, l'estat espanyol i Europa. Poden arribar a ser l'anhelat 80%.
Però les empaties mútues s'han de treballar, també amb els que no són iguals que nosaltres. Amb els que no ho compartim tot, però podem compartir uns mínims. Aquest fou el camí transitat amb la moció de censura que va portar a la presidència a Pedro Sánchez amb una aliança transformadora i plurinacional. Continuar la via passa inevitablement per facilitar l'aprovació dels pressupostos de l'Estat, i posteriorment els catalans. Perquè no només estan en joc unes comptes públiques o un govern. També ho està la possibilitat de construir nous horitzons de llibertat.