No és difícil sentir en la pròpia pell l’emoció que transmet l’estimat Lluís Puig. Ha viscut nou anys lluny de casa. Nou anys amb la llibertat de moviments limitada i els drets civils i polítics condicionats. Nou anys d’incertesa familiar i laboral. No és difícil entendre el sentiment que han expressat els dotze membres dels CDR i els altres damnificats per les sentències.

Com era de suposar l’exili no ha fet que Lluís Puig es penedís de les seves conviccions polítiques, nacionals o independentistes. I és obvi, com era de preveure, que pocs dels ciutadans castigats han alterat les seves idees sobre els drets menystinguts dels catalans per part dels partits estatals i el conjunt del sistema estatal. Ben al contrari, aquests processos polítics repressius solen amplificar l’anhel de llibertat política.

Suposo que, s’emmascari com s’emmascari, cap demòcrata pot pensar que aquesta amnistia hagi resolt la injustícia comesa contra un bon nombre de ciutadans. Tampoc ha reparat els darrers nou anys perduts per la societat catalana obligada a defensar-se i, encara menys, ha donat solució al llarg període que porta enganxada a un Estat que la perjudica per sistema. 

En cap cas l’amnistia esborra nou anys d’ignomínia. En el millor dels casos, posa fi a la persecució judicial, però no esborra la injustícia viscuda, i no revisa l’autoritarisme estatal que la originar.

Vist així, és clar que l’amnistia és un triomf de l’independentisme. Un triomf concret que paga la pena celebrar, ni que sigui per abraçar els perjudicats. Un triomf, entre altres coses, sobre els sectors més carques dels poders de l’Estat, als quals encara ara fa mal a l’ànima que s’hagi concedit i aplicat.

Parlo amb gent de Madrid. La majoria no surt dels llocs comuns: l’amnistia és una compra del vot català al Congrés per mantenir el poder en mans del sanchisme. És només tactisme. No hi ha esmena de l’estat. En cap cas altera el principi autoritari envers Catalunya. Ni un sol comentari em fa suposar que hi ha cap canvi de fons a la política de l’Estat envers Catalunya.

En aquest sentit, que no em sorprèn que el president Illa hagi administrat amb tanta obscuritat el retorn del diputat Lluís Puig a l’hemicicle. En tot cas, la seva absència a l’hemicicle no és innocent.

L’amnistia incomoda especialment als que primer la van negar i després acceptar perquè posa en relleu que el nucli del problema original continua vigent. Saben  que es van oposar furibundament a la celebració d’un referèndum i per tant al fonament de la política i de la democràcia. 

Cap d’ells no accepta que l’amnistia sigui un reconeixement de la ignomínia perpetrada. En cap cas, que jo hagi escoltat, cap dirigent ha dit públicament que els partits estatals no han estat  a l’alçada perquè no van buscar una sortida democràtica —sense judicis, presó o exili— per als catalans que volien expressar democràticament el seu parer sobre el futur del país.

Per a l’espanyolisme que es diu progressista, la concessió de l’amnistia és un gest de l’Estat per reforçar la normalitat a Catalunya. Quina normalitat? La d’un país on pretendre donar veu a la ciutadania per decidir en quin estat vol viure significa nou anys d’ignomínia política i retrocés social?

No, l’amnistia no posa en relleu que Catalunya sigui un país normalitzat. No, la presència de Lluís Puig al Parlament tampoc no implica que la política catalana estigui normalitzada. Catalunya viurà en normalitat quan pugui decidir democràticament el seu futur polític i quan l’opció d’un estat independent pugui expressar-se sense condicionants.

Situem-nos, per tant. L’amnistia no resol la primera part de l’equació: Catalunya, malauradament, no és un país normal. Com era previsible, les sentències, exilis i presons no han mitigat l’independentisme dels independentistes. I, com era imaginable, els que aposten per l’espanyolitat de Catalunya no veuen l’amnistia com el punt de partida d’una acceptació de la democràcia com a mètode per resoldre el problema polític que Catalunya manté amb l’Estat espanyol.

L’amnistia ha sigut, per tant, una solució tàctica, condicionada, en part, pel context judicial europeu, per les necessitats internes de l’esquerra espanyola i per les exigències d’estabilitat del mateix Estat. És un moviment tàctic que no canvia el fons de les coses. El problema ha quedat momentàniament congelat, els acusats han patit perjudicis i no s’ha resolt cap de les raons que van motivar el moviment sobiranista català entre el 2006 i el 2017.

Ara, la gran incògnita és saber com afrontarà la nova etapa la segona part de l’equació: què farà l’independentisme. Em pregunto com interpretarà aquesta victòria. S’analitzarà com una victòria global de l’independentisme. Em pregunto si en traurà conclusions profitoses i enfocarà les coses amb més claredat.

És de suposar que no es confondrà una victòria parcial amb la recuperació de l’hegemonia social de l’independentisme. És lògic que se celebri l’èxit, però no s’hauria de perdre de vista que pot els beneficis seran mínims si l’independentisme no acredita una actualització adequada en la seva estratègia i manera parlar amb la societat catalana.

L’amnistia té valor humà i és una victòria. Sempre és una victòria guanyar en drets i llibertats i posar fi a les inadmissible conseqüències penals derivades de l’activitat política democràtica. Però això no vol dir automàticament més suport electoral per a l’independentisme. 

Impedir que aquest suport augmenti continuarà sent el gran objectiu dels partits estatals i del conjunt del sistema estatal. Mantenir la societat catalana indiferent davant les  desastroses polítiques estatals continuarà sent objectiu principal de l’estat a Catalunya. 

Seria bo, doncs, que els líders de l’independentisme no plantegessin l’aplicació de l’amnistia com una validació retrospectiva de tota la seva estratègia. No demostra, per si mateixa, que totes les decisions del 2017 fossin encertades. No indica que en termes polítics o socials Catalunya estigui allà on era l’any 2017. Al meu entendre està pitjor. 

És important que els dirigents de l’independentisme reforcin una veritat indiscutible: el conflicte polític no està resolt; i encara és més decisiu que tinguin clar que ni la societat catalana d’avui ni el món d’avui són els de fa nou anys.

La qüestió que s’ha d’afrontar és com convertir la victòria parcial que suposa l’aplicació de l’amnistia en una renovació profunda de la política. Per entendre’ns: l’amnistia és el punt final del Procés 1 i és tanmateix la introducció al que serà el Procés 2.

Perquè, per molt que molesti a alguns el Procés 1, les raons de fons que el van impulsar continuen obertes, alimentaran un Procés 2. No perquè ho digui l’independentisme, sinó perquè ho està demanant la societat catalana. 

És miri com es miri, els darrers nou anys han estat lamentablement dolents per als catalans. La llista de regressions és llarga i dura per a Catalunya. Catalunya viu una policrisi de llibre. Els problemes que arrossega la societat catalana són de fons, estructurals, i avui per avui els afrontem per separat. I per separat difícilment tindran solució, perquè tenen a veure amb una estructura institucional inadequada i un Estat profundament malèvol i perniciós amb Catalunya.

I, davant d’aquesta realitat, no sembla que els partits estatals tinguin cap estratègia que no sigui oportunista per afrontar-la. Per a l’Estat, Catalunya és fiscalitat i és contrapès. No sembla que el tradicional autonomisme català sigui una solució pels problemes que acumula a societat catalana. No sembla que ningú a  l’Estat estigui disposat a transformar-per a no perjudicar als catalans.

M’agradaria pensar que el sobiranisme, doncs, sabrà afrontar quatre aspectes que van relligats: 

El primer és donar valor al Procés 1, almenys fins al 3 d’octubre de 2017. Un bon nombre de catalans van protagonitzar una dècada interessantíssima de mobilització i vindicació de drets, llibertats i progrés nacional. L’espanyolisme ho menysprea tant com pot i tracta de minimitzar-ne la significació històrica. Però els catalans hem d’apreciar que una part molt significativa de la societat catalana va associar el seu futur a un horitzó d’Estat propi.

El segon és acceptar i valorar que en aquell mes d’octubre del 2017 es van cometre errors, tant els partits com les entitats independentistes. Errors que van contribuir a una notable desmobilització i desmotivació de l’independentisme. Al meu entendre, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució va afavorir una transferència d’hegemonia social a l’espanyolisme. La manca d’una resposta política i institucional efectiva a aquella aplicació va tenir conseqüències notables per a la credibilitat de l’independentisme.

El tercer és entendre que els darrers nou anys han suposat per Catalunya; sota la tutela de l’Estat, amb governs del PP i del PSOE i amb l’aquiescència de bona part de l’esquerra situada a l’esquerra del PSOE, el país un veritable retrocés en termes socials, polítics, econòmics i culturals. Rehabilitar la societat civil exigeix rehabilitar la política. 

I el quart és que l’independentisme democràtic sigui capaç de posar-se al capdavant d’una agenda nacional posada al dia. Això exigeix actualitzar de manera convincent el projecte que defensa i l’horitzó nacional que planteja. I aconseguir-ho suposa que deixi de mirar-se a si mateix i renovi la mirada sobre el país. Catalunya necessita remirar el seu present i el seu futur sense por a esmenar-se a fons. 

Malgrat tot, no crec que cap altre corrent polític pugui o vulgui posar sobre l’escenari polític català les idees i les noves solucions que el país necessita. No crec que ningú més, avui per avui, pugui oferir una proposta de normalitat inclusiva i realment transformadora. La responsabilitat inexcusable de l’independentisme democràtic és deixar-se partidismes i posar-se a disposició de la definició d’un projecte nacional de present, que inclogui un horitzó de futur el més definit, ambiciós i engrescador possible; i que sintonitzi de nou el gruix més ampli possible de la ciutadania. I per favor, s’ha de fer bé, però corre presa.