Ara fa uns dies, en un acte públic l'ambaixador dels Estats Units al Regne d'Espanya –i també al Principat d'Andorra, per cert- va tocar la cresta d'una manera memorable al govern espanyol. Va passar en plena tempesta mediàtica internacional, quan els mèdia global no paraven de treure notícies negatives sobre les previsions macroeconòmiques del tal Regne. I això que encara no s'havia publicat l'escàndol de la caixa B del PP que ha acabat esquitxant, i probablement, enfonsant, al propi President del Govern.

Les paraules de l'ambaixador Solomont van ser força contundents. Va venir a dir que calia que els espanyols es posessin les piles i que n´havia prou de l'espectacle lamentable que protagonitzen dia sí i dia també en l'escena internacional. En definitiva que la imatge d'Espanya, allò que tan preocupa al Instituto Elcano, no és que estigui al nivell de les sabates, sinó que està per sotaterra.

L'episodi recorda el tracte que els anomenats estats fallits (failed states) reben actualment. Un estat fallit és un estat que no es pot valdre per ell mateix, que no garanteix la seva unitat, el seu funcionament ordinari, ni les mínimes garanties de seguretat, ordre, i que es caracteritza per un nivell de corrupció que fa del tot impossible fer-hi negocis (que és el que realment preocupa als ambaixadors, és clar). És un estat que amenaça l'estabilitat regional i fins i tot global, perquè acostuma a ser víctima de les màfies i de les xarxes criminals, que se n'aprofiten de la seva ineficàcia. No és cap casualitat, en aquest sentit, que cada cop més les fotos o imatges que il·lustren les notícies sobre l'estat siguin les barraques dels afores de les ciutats, les de persones cercant en les escombraries, o la clàssica de les fileres entrant en una oficina d'ocupació. Algú s'imagina una cosa semblant, però referint-se a Holanda, Dinamarca, Suècia o Àustria?

En aquest sentit, Catalunya en els darrers mesos ha aconseguit amb un cert èxit, marcar un perfil propi, fet que ha posat dels nervis els espanyols. Però encara hi ha molta feina a fer. Cal una política exterior catalana el més ambiciosa i desacomplexada possible. Avui en dia, Catalunya ja figura en el mapa del món com una nació en el camí de la Independència. Hem de fer tot el possible per que no se'ns esborri, i se'ns barregi amb el desastre espanyol. Només la independència pot garantir una Catalunya rica i plena, amb reconeixement internacional, i inserida en el món directament, sense mitjancers, que no ho són. Una Catalunya oberta al comerç, i també a la solidaritat. És el repte que hem de superar de forma urgent i convincent.