El 29 de novembre de 1833 es posava en marxa la primera fàbrica amb motor de vapor a Catalunya: Bonaplata. El 29-XI-1870 naixia Enric Prat de la Riba. El 29-XI-1901 moria el federalista i president de la 1a República Francesc Pi i Margall. El 29-XI-2026 es tancarà, molt probablement, el cicle Sánchez. La convocatòria d’eleccions anticipades ha culminat unes setmanes d’agitació que han mostrat el malestar sobre un dels temes amb més impacte en la degradació de la classe mitjana i de les expectatives juvenils: la inflació i l’habitatge, enfront de l’estancament dels salaris. Ara bé, la mobilització al carrer, que cal aplaudir, ha concernit la franja de ciutadans situats a l’esquerra del PSOE i que poden crear un efecte òptic de recuperació política que, temo, no es produirà.
Tant de bo m’equivoqui. Recordem que després del 15 M, que era una mobilització molt més revolucionària que l’actual, amb propostes de canvi de règim i de sistema, va ser seguida per la victòria electoral de Rajoy. Em pregunto si aquests episodis de mobilització massiva a l’estat no segueixen un mateix patró. La població activa, farta de què els governs progressistes a Espanya o catalanistes a Catalunya no acabin de resoldre els temes de fons, surt al carrer (15M, Procés, Decret Maricarmen). Hi surten quan el peix ja està venut. I el malestar que no es manifesta al carrer ja s’ha covat en el vot, de moment ocult. I que sistemàticament, l’escepticisme i la por acaben decantant cap a posicions conservadores (Rajoy, Arrimadas, i ara Feijóo).
I en cada ocasió, tot sabent que el PSOE tenia les de perdre, aquest ha jugat la carta de: jo o el diluvi, per vehicular cap a ell el vot útil de l’esquerra en general o del catalanisme/espanyolisme d’ordre a Catalunya. El que ha passat entorn de l’habitatge té molt de pornogràfic. Mirant la història on la dreta immobiliària a Espanya i a Catalunya han deixat un rastre nefast, el paper del PSOE i dels municipis predominants del PSC ha estat igualment letal per a l’oferta d’habitatge assequible. No repetiré el que s’ha anat dient en altres articles ben documentats sobre el llegat del PSOE: Boyer, Solchaga, Chacón i vuit anys d’inoperància volguda de Sánchez, sense tocar un pèl a la banca i al Clos macroimmobiliari, amb la complicitat dels aliats Sumar i Podemos.
Però, com sempre, s’activen moviments espasmòdics revestits d’alerta antibulldog, molts cops amb iniciatives legals mal fonamentades, sense comprovació de totes les conseqüències sobre la població a la qual es diu protegir i que, per efecte bumerang, acaba essent afectada negativament. I com sempre, amb una seqüència criminal.
Primer, Catalunya s’avança amb mesures pròpies molt progressistes sobre habitatge (o el que sigui) fent ús de les seves competències. Segon, el PSOE, el PP i quan convé Podemos (és el cas de la immigració) qüestionen les mesures en nom d’invasió competencial de l’estat. Tercer. Es paralitza la legislació catalana. Quart. Quan convé per motius electoralistes es desempolsa la proposta catalana i es transforma en espanyola, més light, i que s’imposa al conjunt de la península, envaint competències autonòmiques. Cinquè. Les comunitats autònomes conservadores, la majoria espanyola, se senten atacades doblement en competències i en criteris polítics i obstaculitzen la seva execució. Sisè. Catalunya, submisa, aplica la llei espanyola, que és la catalana rebaixada i potser empitjorada havent perdut pel camí competències.
Malgrat aquest il·lusionisme habitual, el PSOE compta en passar el rasclet a la seva esquerra. Perquè a la seva esquerra no queda res d’esperit de canvi de règim. Així que ningú es queixi. Només les esquerres nacionals que hagin estat capaces de pactar petits acords, molts cops incomplets, però deixant clar que l’horitzó és un programa de ruptura democràtica amb l’estat, poden competir amb les dretes extremes que es presenten elles mateixes com a antisistema. Ja té ironia la cosa!
El llegat Sánchez acabarà essent: una amnistia a contracor; res de diàleg polític bilateral Espanya-Catalunya; finançament, Rodalies, català a Europa, tot penjat. Però el que és molt pitjor: cap neteja de les estructures d’estat i de les lleis autoritàries com la mordassa o les pràctiques il·legals com Pegasus. O sigui, Sánchez i el seu equip Marlaska&Robles hauran posat la catifa vermella per als qui vindran, PP-Vox, per a utilitzar l’estat profund amb més mà dura, si és possible.
En tot cas, aquesta connivència de Sánchez amb l’estat profund que no li ha estalviat començar a rebre llenya del sector més bunqueritzat, situa l’estat espanyol en la dialèctica europea: democràcia- autoritarisme. Hi ha un esgotament de les forces centrals des de la dreta conservadora als liberals i a la socialdemocràcia i, fins i tot, els verds, per la incapacitat d’abordar reformes estructurals de l’estat del benestar i de l’economia i prevenir l’hegemonisme xinès-americà i el militarisme rus. Llavors, creixen els extrems sense alternativa real: la ultradreta i l’esquerra extrema.
A casa nostra, trobo instal·lada molta gent en la dialèctica esquerra-dreta o en la independentista - no independentista que, per a mi, són orelleres de ruc que impedeixen ampliar el camp visual. Però, pobre de tu que plantegis dubtes sobre les polítiques d’habitatge, d’immigració, d’escola, de model econòmic, de llengua, d’administració, de laïcitat, de perspectives nacionals... O propostes d’acords programàtics democràtics a Madrid o hipòtesis de governs de concentració possibles d’aquí a dos anys a Catalunya, essent realistes i veient com van les enquestes. O et titllen, els uns de comprar el marc mental de la ultradreta, o els altres de botifler espanyolista. Un avorriment total! I amb ganes de pronunciar aquell “que us bombin” de Trias; o aquell “n’estic fins als collons de tots nosaltres” del president de la 1a República Estanislau Figueras. No ho faré, per resiliència.