Hi ha persones el simple nom de les quals ja ens evoca, de forma automàtica, l’activitat humana en què han sobresortit de forma destacada i a la qual han dedicat tota la vida. En el cas de Rafel Niubò, juntament amb la singularitat dels seus cabells blancs, el nom ens remet de seguida al món de l’esport, una dedicació que ha anat canviant el format, però que ha mantingut sempre la mateixa passió cap a la pràctica esportiva, però també cap a una ciutat: Barcelona.

Autor de Barcelona i l’esport, el llibre és imprescindible per conèixer l’evolució del teixit associatiu per a pràctiques esportives no professionals a la ciutat, el darrer mig segle, i des d’una perspectiva inhabitual: la gestió. L’obra conté un riquíssim i variat fons documental, amb una profusió extraordinària de dades, xifres, dates, noms, entitats, plànols, fotografies, cartells, organigrames, estadístiques, pressupostos, balanços econòmics, gràfics, inventaris diversos i legislació esportiva, recollit tot amb una minuciositat microscòpica.

Tot aquest material ha de ser de gran utilitat per a les persones interessades a conèixer el tema, des de periodistes especialitzats en la matèria i practicants de l’esport en qualsevol modalitat fins a, sobretot, directius d’entitats esportives i responsables institucionals d’aquest àmbit. Cal recordar que, si bé en molts casos ell ha estat l’ànima i el motor d’algunes iniciatives capdavanteres, té el pudor d’adoptar el distanciament descriptiu suficient com per no subratllar un protagonisme que, d’altra banda, tothom coneix prou bé.

La defensa del concepte “Esport per a tothom” l’ha acompanyat en el seu recorregut per les diferents entitats i institucions on ha assumit responsabilitats directives i de gestió en l’àmbit esportiu, sempre amb l’objectiu de fer possible que canalla, joves, adults i avis comparteixin la mateixa passió per la pràctica de l’esport. Ell, millor que ningú, ha constatat i valorat positivament la importància de l’esport diguem-ne “popular”, sobretot a Barcelona, anant més enllà dels esports d’elit que monopolitzen els grans mitjans de comunicació i que belluguen quantitats ingents de diners.

Ell s’ha esforçat a socialitzar l’interès i la pràctica de l’esport per a tothom com un àmbit no reservat a una minoria, sinó obert de bat a bat a totes les persones, al marge de l’edat, gènere, origen, lloc de residència o condició social. Una concepció de l’esport, doncs, que lliga amb la millor tradició nacional de ciutadania: la republicana. Per aquest motiu no s’està de dir que l’esport “no només m’ha servit per poder viure còmodament sinó que ha estat, sense voler, un filó de valors que he aplicat al llarg de la meva vida” i, alhora, “una font inesgotable de coneixença de persones, cultures, països”.

Niubò està al corrent de les propostes en esport dels partits polítics, procura tenir-ne els diferents programes electorals i no té inconvenient de saber de primera mà què diuen o defensen i fins i tot assistir als seus mítings. Aquesta visió escrupolosament civil, plural, no sectària, de la societat barcelonina i catalana, l’ha fet sentir-se apreciat i valorat per clubs i entitats que, generalment, no ocupen ni les portades dels diaris, ni els titulars dels telenotícies, ni els encapçalaments dels informatius. I per clubs que no acostumaven a rebre mai la visita o la presència de cap càrrec institucional en els seus partits, fins que ell no va arribar a Secretari General d’Esports de la Generalitat.

Practicant de l’handbol, esport del qual va treure’s els títols de monitor i entrenador, el 1977, amb 21 anys, va ser el primer secretari general de la Unió Barcelonina d’Associacions Esportives (UBAE), creada el 1988. L’entitat marca el tarannà de Niubò, de manera que aquestes sigles són del tot inseparables de la seva persona i ja no és possible referir-se a l’una, sense fer esment de l’altre, en algun moment. A finals dels 70, perseguí que la població escolar, sobretot la que no havia pogut gaudir de la pràctica esportiva, finalment pogués fer-ho, així com garantir l’accés universal a l’esport, la seva gran aspiració de sempre.

Un any després del naixement de la UBAE, l’entitat assumia la gestió del Poliesportiu Municipal del carrer Perill, sota la direcció del mateix Niubò, un equipament indissociable també de qui n’ha estat i n’és l’ànima. Avui, el centre és un veritable referent cívic per als veïns del barri. Persones de totes les edats i condició hi sovintegen les instal·lacions que, alhora, més enllà de la pràctica esportiva estricta, han esdevingut un lloc de trobada on socialitzar valors, informacions, projectes i entreteniments de grup.

De Barcelona estant ha enllaçat l’experiència pròpia amb la d’altres ciutats i països, amb els quals ha teixit una xarxa internacional de complicitats, contactes i relacions amb responsables esportius i de l’administració de diferents països d’Europa i d’Amèrica, La Confédération Européenne du Sport Santé (CESS), fundada a la capital catalana el 1993 i liderada per la UBAE, n’és un bon exemple, així com la seva preocupació constant per incorporar la noció de salut com a factor essencial de tota pràctica d’esport per a tothom.

L’anomenat “model Barcelona”, pres com a exemple en altres indrets, es basa, precisament, en la potenciació del moviment associatiu com a instrument civil de cohesió, en el paper de les escoles, en la descentralització d’equipaments i competències, sempre amb l’objectiu de fer més planer l’accés de tothom a l’esport, amb instal·lacions adequades i  properes al lloc de residència dels usuaris, lògicament amb un col·laboració directa i permanent amb les diferents administracions. Avui, aquest sector ocupa vora 3.250 persones, mou prop de 100 milions d'euros anuals als comptes d'explotació, al voltant de 200.000 mil abonats i més 100.000 esportistes, superant el milió de persones vinculades cada any amb el conjunt d’instal·lacions esportives publiques.

Més home de fets que de paraules, o potser seria millor dir home de poques paraules i molts fets, amb el seu posat seriós, d’aparença sorruda i potser dura i tot, continua insistint sempre en la importància decisiva d’establir aliances entre el sector públic i l’associacionisme civil privat, en el qual s’involucren milers de persones, per a l’èxit final de cada projecte. I denuncia sense embuts la masculinització de l’esport alhora que reivindica, clarament, la necessitat de generar projectes esportius pensats per a tothom, també per a les dones, més reflexives i prudents a l’hora d’assumir responsabilitats executives, en contrast en la precipitació entusiasta de tants homes davant l’oferiment d’un càrrec.

Aquell xicot que jugava amb Valero Rivera davant de casa seva, al carrer Vallespir, va ser el màxim responsable d’Esports en el govern del seu país. I, avui encara, són molts els esportistes i les entitats que enyoren i recorden el seu pas per la Generalitat com una etapa d’il·lusió i de realitzacions arreu del territori, de potenciació de l’esport per a tothom i d’impuls del reconeixement internacional de les federacions esportives catalanes com mai en cap altre període de la nostra història, entre 2003 i 2010: prop de 20 federacions!

No fa estrany, doncs, que per unanimitat de tots els grups municipals, se li hagi atorgat la Medalla d’Or de la ciutat de Barcelona al Mèrit Esportiu. Ell ha tingut la sort que en el seu camí tan clarament traçat, ha comptat amb Montserrat Mas, la companya de viatge que ha estat, també, la còmplice executiva i responsable de tants projectes compartits. Fins i tot jo, que sempre m’he mirat aquest món diguem-ne “olímpicament”, des del meu agnosticisme esportiu per qualificar-ho d’alguna manera, he après i continuo aprenent molt encara d’ell, del seu dinamisme permanent i de la generació constant de projectes nous, com a digne representant del millor vincle entre esport i ciutadania.