El nou any no donarà senyals d'alleugeriment de la crispació política a l'estat espanyol. Els missatges emesos des de les principals antenes dels partits anuncien un aprofundiment de la crispació política, que tindrà efecte en la imatge ja erosionada de les institucions. Ara mateix cal ser escèptics sobre un possible desbloqueig de la renovació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), malgrat l'apel·lació de PSOE i PP a les instàncies europees perquè arbitrin algun tipus de solució. L'oposició conservadora no sortirà de la seva particular "zona de confort", que sembla ser la de negar tota legitimitat al nou govern Sánchez. Avui mateix ha anunciat la intenció de dur al Congrés el delicte de deslleialtat constitucional en el primer semestre de l'any.

Com si el temps fos una estranya dimensió estàtica, la croada contra l'amnistia a Catalunya i el lèxic contra ETA -ara aprofitant el pacte entre el PSOE i l'esquerra abertzale per a l'alcaldia de Pamplona- continuaran sent els ingredients imprescindibles del discurs d'un PP que se sentiria desarmat si no pogués recórrer als seus vells dimonis particulars. També des del sobiranisme, tot i admetre en el pla de la realitat el nou context postprocés, hi ha resistència a abandonar una retòrica referendumista que està allunyada del mainstream de les prioritats. Perquè el 2024 arriba amb urgències ben definides.      

L'any que s'ha acomiadat ha posat sobre la taula, en alguns casos de manera abrupta, grans problemes de fons de la societat catalana que més aviat que tard caldrà afrontar. L'impacte de l'informe PISA -amb la constatació d'uns alumnes catalans per sota de la mitjana de l'estat espanyol i dels països de l'OCDE en totes les competències examinades- ha estat contundent. També ho ha estat, val a dir, pel que fa a les dades espanyoles. Com ho és l'evidència de la crisi de la sequera, que ha deixat Catalunya a les portes de l'emergència a l'acabar l'any, malgrat que les grans ciutats no tenen encara la percepció de la gravetat de la situació. 

Potser és encara més greu la dificultat dels joves per accedir a un habitatge digne i poder engegar d'aquesta manera els seus projectes de futur. Més greu perquè té uns impactes a llarg termini que poden acabar fent impossible el tan repetit discurs sobre un nou contracte social. És en aquest terreny on probablement el país s'hi juga més. I més enllà de casa nostra. Perquè Catalunya és part integrant del projecte comunitari europeu, i aquest ha de continuar preservant la seva condició de proposta atractiva per als nous fills d'Europa.

Precisament, el juny proper tindran lloc unes eleccions a l'Eurocambra que són presentades pels analistes com a decisives. Ho seran, com ja s'ha dit manta vegades, com a termòmetre de l'ascens del populisme euròfob d'extrema dreta en totes les seves versions. Però haurien de servir també per mostrar una resposta que no fos només defensiva del que representa avui l'ideal europeista.  

Catalunya hauria de ser capaç de tenir un paper en el gran debat europeu, que necessita oferir un model de vida compartida que sigui atractiu pels joves. El que vol dir parlar de polítiques realistes, que siguin fàcils d'explicar, sobre habitatge, transició energètica, aigua i educació. Fer-ho, a més, bandejant un excés d'ideologisme que acaba sent artificiós. En aquesta línia, la principal incògnita del 2024 serà si la polarització política continuarà dominant un paisatge d'urgències que exigeix deixar enrere l'abús del verbalisme. Una retòrica que s'ha convertit en un vel cada cop més espès per no parlar dels "problemes que realment importen" a la societat.