Fa tres o quatre anys de l’aturada pandèmica que va posar la música en directe contra les cordes alhora que prosperaven les crides solidàries amb la baula considerada més feble de la cadena, les sales de concerts. En aquells temps s’especulava sobre com es transformarien les coses, a fi de bé, un cop superada la crisi covid-19. La gran oportunitat, el gran reset, se’n deia. I bé, passat el temps, no només el món actual s’assembla extraordinàriament el que teníem abans del 14 de març de 2020, sinó que algunes de les activitats que representava que s’havien de corregir amb urgència han tornat amb un ímpetu redoblat: tenim més turistes i (molts) més expats, i més grans festivals, i més concerts d’estadis. I les sales de concert són allà on eren.

És a dir, en una situació encara una mica més desfavorable, ja que van quedant més i més enterrades sota els cartells amb noms rutilants, allò que pretensiosament en diuen "l’experiència", i tota forma de música en viu, en fi, sota els estels. Els humans, quan arriba l’estiu correm a celebrar la bonança i l’adveniment del temps lliure, qui en tingui, per donar a la música una funció festiva i social a l’aire lliure. Associem, doncs, la vibració de les notes i les harmonies a unes circumstàncies potser relaxants, airejades, rituals. Tancar-se en un club al juliol o a l’agost per assistir a un concert no sembla aquella l’acció per la qual hom sospira, tret que parlem d’aficionats hardcore d’un artista precís.

Així i tot, les sales no pleguen veles i es mantenen en actiu, encara que, en general, amb programacions d’intensitat decreixent. Però, crida l’atenció que, per exemple, la més gran, Razzmatazz, aculli aquest mes de juliol a tres bandes prou destacades de l’entorn del rock alternatiu clàssic, Garbage, The Breeders i Pixies. És possible que siguin noms prou poderosos per omplir la sala anant a contracorrent de les tendències d’aquest moment de l’any, però es tracta de concerts que se les han de tenir amb les propostes dels festivals boutique o d’algunes cites macro. També l’Apolo, Paral·lel 62, Jamboree, Wolf o Salamandra mantenen la paradeta més o menys oberta ben entrat l’estiu. Però fins i tot l’associació de sales, l’ASACC, ofereix un cicle de concerts a l’aire lliure, Sala Barcelona, al Castell de Montjuïc, que es va treure de la màniga en els desesperants temps pandèmics.

Així són les coses i no cal fer-se mala sang ni assenyalar culpables. No es tracta d’això, perquè no hi ha mala gent, ni bona gent, quan parlem de consums culturals. No hi havia hagut mai a la història un accés informatiu a les activitats que es produeixen cada dia a la teva ciutat, i les tries són les que són. El poble parla, i ho fa així, vinculant la música en directe a un estat de lleure i d’oxigenació, allà on raja la bateria de sortidors de cervesa o un cambrer amb uniforme t’ofereix una copa de cava. En aquest punt de l’any, la música és, en bona part, això.