I ara, a qui voto? És la pregunta que més m’estic trobant en el meu cercle directe aquests dies. Aclareixo ja d’entrada que és un cercle gens representatiu del país, perquè està format per gent que ja era independentista als anys vuitanta, que es va socialitzar políticament amb el mapa dels Països Catalans al cap, que pintava “PSOE=GAL” i “Pujol botifler” a les parets, i que sempre ha considerat l’eix social i el nacional com a dues cares indestriables de la mateixa moneda. Gent políticament catalanocèntrica que quan diu “aquestes vacances aniré al sud” es refereix a València, no a Sevilla, i que quan diu que va al nord parla de Perpinyà, no de Bilbao. Una bossa electoral molt petita, vaja. 

És gent que ha anat votant ERC i/o CUP, amb més o menys entusiasme segons el moment, que és incapaç de fer un vot que no sigui explícitament independentista (per tant, PSC i Comuns descartats), i que ha acceptat de bon grat que el moviment fes renúncies discursives a canvi de la joia de veure que l’independentisme es feia més i més gran. Tan gran, que molts dels al·ludits per les pintades dels anys vuitanta s’hi sumaven (qui ho hauria dit!). Gent, per tant, políticament madura i que té l’estómac a prova de contradiccions i gripaus. 

Gent que no sap què fer el 29-N, que està literalment desolada pel panorama que ha quedat després de la renúncia incomprensible de la CUP i el pacte d’ERC amb el clan de Galapagar en el marc del sainet madrileny titulat “a la izquierda del PSOE”. Un espai polític, aquest de “la izquierda del PSOE”, en el qual la gent de qui parlo no es reconeix perquè, ja ho hem dit, són persones catalanocèntriques i no es miren el món des de la Puerta del Sol.   

Gent que descarta votar Junts per la seva agenda dretanitzada i per la crueltat mostrada no votant almenys el decret que aturava els desnonaments dos anys, com sí que va fer el PNB. I perquè els juntaires tampoc no fan ja ni l’esforç de compensar-ho amb la voluntat rupturista en l’eix nacional que van demostrar en el procés. Gent que veu en Alhora honestedat, ganes, i bon treball intel·lectual en contrast amb els búnquers impermeables dels partits tradicionals, però que pensa que, tal com és el país, el "putaespanyisme" només serveix per esbravar-se i ser extraparlamentari.

Gent que no s’ha abstingut en la vida, que sempre ha participat. Que se sentirà fatal si, el dia que representa que s’havia d’aturar el feixisme a les urnes, es queda a casa. Gent que, ara mateix, se sent políticament sola i perduda.