Pràcticament totes les constitucions del món consagren el principi de la separació de poders, propugnada pel Baró de Montesquieu com a garantia contra els abusos de poders i com a sistema de contrapesos per preservar la llibertat política.

Quan un dels poders de l'Estat s'excedeix en les seves atribucions, hi ha un altre poder que actua per aturar-lo i garantir l'efectivitat del sistema democràtic cap a la població que no pot defensar-se per sí mateixa dels abusos dels governants.

Si Espanya no fos una democràcia de cartró pedra, l'aplicació inconstitucional de l'article 155 no hauria estat possible. La Justícia hauria actuat amb rapidesa per evitar-lo. Tanmateix, ens domina un Estat on els tres poders estan sota en control d'una casta política hereva d'una falsa transició, que té les mans lliures per fer i desfer.

Pobre Montesquieu. Ahir les paraules de la vicepresidenta del govern espanyol hauran fet que el filòsof es remogués violentament a la seva tomba de l'esglèsia de Sant Eustaqui de París. 

A la pràctica, les paraules de Sáenz de Santamaria són gairebé una confessió del delicte de prevaricació. El responsable directe de l'empresonaments i la persecució judicial dels líders polítics de l'independentisme és Mariano Rajoy. És pot dir més alt, però no més clar.

"Nullam expertus per confessionem" diu un axioma jurídic. Davant de la confessió, no calen proves. En una democràcia consolidada, el poder judicial actuaria d'ofici, el poder legislatiu activaria mecanisme de control, i el quart poder destacaria en portada a sis columnes una declaració tan meridiana.

No és el cas d'Espanya. El control directe i indirecte és total i arriba als quatre poders. Els ciutadans només ens queda una eina, poderosa, implacable: el vot. Dijous, haurem d'exercir el nostre deure i el nostre dret i omplir les urnes de democràcia i de dignitat.