Hi ha un aire estrany flotant pels carrers de tot el món, un alè antic i inquietant que ens recorda que la història, si no s’aprèn, es repeteix. Assistim amb una barreja d’estupefacció i indiferència al creixement de discursos que ja vam escoltar fa gairebé un segle: la por a l’altre, l’exaltació de la pàtria com a eina d’exclusió, el menyspreu per les institucions democràtiques i una confiança perillosa en líders que prometen ordre a canvi de llibertat.

El segle XX ens va ensenyar, a cops de guerra i extermini, on condueix aquest camí. Els anys vint i trenta van veure la caiguda de democràcies joves, erosionades per les crisis econòmiques i la demagògia. En aquell context, masses desencisades van lliurar el poder a qui els prometia grandesa i estabilitat, però els va entregar feixisme i destrucció. Avui, salvant les distàncies, ressona aquella mateixa música. Amb una nova estètica —més digital, més polida— però amb la mateixa lletra.

Les xarxes socials amplifiquen el soroll de les idees més extremes. Partits d’ultradreta entren a governs amb un discurs que criminalitza la dissidència, censura la cultura i erosiona els drets guanyats. Tot plegat sota una aparença de normalitat que enganya els desprevinguts. El perill no és només qui diu aquestes barbaritats, sinó la societat que les escolta amb indiferència o, pitjor encara, amb simpatia.

No es tracta de nostàlgia històrica, sinó d’una alerta urgent. La democràcia no és un estat permanent, sinó una construcció fràgil que cal defensar cada dia. I no es defensa només votant: cal parlar, denunciar, recordar. Cal explicar als més joves què va passar quan Europa va deixar d’escoltar la raó per abraçar el crit. Cal reivindicar la memòria no com una càrrega, sinó com una brúixola.

Tornar als anys trenta no és inevitable. Però tampoc és impossible. Depèn de nosaltres. I no podem fer veure que no ho sabem.