Dijous encararem l'urna amb la necessitat poc normal, fins i tot diria que estrafolària, de refermar una voluntat democràtica que ja vam expressar al 2015. Imagino que Rajoy ens ha convocat, via 155, per comprovar si ens ho hem repensat, si el 27-S teníem un mal dia o si ens hem acollonit a cop de porra i de fuga de seus socials, i si dijous abracem el sentit comú i proclamem el desig de tornar a la normalitat. La seva.
Coneixeu algú del vostre entorn que fa dos anys votés independentista i ara es plantegi fer-ho per l'unionisme o l'equidistància? I a la inversa? Jo no, però admeto que hi estic temptat, perquè la campanya electoral ha estat rica en missatges seductors des de l'unionisme perquè continuem sent una colònia mesella. Iceta diu que a la campanya del 2015 tenia el cor encongit, però ara porta de teloner un exministre del govern de la calç viva que ens avisa que ens desinfectaran. I balla feliç, com si ell i el seu partit no haguessin avalat els empresonaments i inhabilitacions.
Albiol també amenaçava de destriar-nos entre normals i -interpreto- anormals, fins que va venir la virreïna Soraya a recordar que el vot de dijous -el dels que apostin pel PP- ha de ser per a Rajoy, que és qui ha escapçat l'independentisme dels seus líders. Suposo que deu ser cosa de les enquestes, però Albiol ja no pinta res. I la presumta independència judicial, encara menys. I Arrimadas insisteix a cosir ferides -és significatiu perquè, quan els independentistes érem minoria i estàvem calladets, no n'hi havia- però no li recordo una sola proposta electoral pensada des de -i per a- Catalunya. Mentrestant, els comuns s'han acabat de perdre en l'equidistància des que Pablo Iglesias va assenyalar que el sobiranisme havia despertat el feixisme espanyol, probablement la frase més desafortunada de tota la campanya electoral. I ja és dir.
Un cop comprovat que el constitucionalisme no em seduirà, també admeto que les propostes del sobiranisme no són precisament encigaladores. O com a mínim, són confuses, perquè generen més preguntes que respostes. No trobo cap avantatge que ERC i Junts per Catalunya vagin separats. Per què, si la campanya va de recuperar les llibertats, ens obliguen a triar entre un exiliat i un presoner polític? Per què dividir el vot i, sabent la lectura que en farien a Espanya, arriscar-se que Ciudadanos pugui ser la força més votada? I encara entenc menys de quina manera pretenen reprendre la República a partir de divendres si ni tan sols la vam activar el dia després de proclamar-la. On eren les estructures d'Estat? Per què ningú no ens diu que, encara que Puigdemont o Junqueras poguessin tornar a la plaça Sant Jaume, els calers continuaran sent administrats des de Madrid? Quina capacitat de decisió ens deixa això? És normal, doctor, que trobi que les CUP són els que tenen les idees més clares? Aquest cop no caldrà votar amb la pinça al nas però potser sí amb la bena als ulls.
L'única cosa que tinc clara és que, diguin el que diguin les urnes, i passi el que passi a partir de divendres, cap demòcrata no hauria d'intentar normalitzar, ni oblidar, ni perdonar, la repressió que s'ha viscut a Catalunya els últims tres mesos. I ara, sortiu i voteu. Disfrutar ho veig força més complicat.
Coneixeu algú del vostre entorn que fa dos anys votés independentista i ara es plantegi fer-ho per l'unionisme o l'equidistància? I a la inversa? Jo no, però admeto que hi estic temptat, perquè la campanya electoral ha estat rica en missatges seductors des de l'unionisme perquè continuem sent una colònia mesella. Iceta diu que a la campanya del 2015 tenia el cor encongit, però ara porta de teloner un exministre del govern de la calç viva que ens avisa que ens desinfectaran. I balla feliç, com si ell i el seu partit no haguessin avalat els empresonaments i inhabilitacions.
Albiol també amenaçava de destriar-nos entre normals i -interpreto- anormals, fins que va venir la virreïna Soraya a recordar que el vot de dijous -el dels que apostin pel PP- ha de ser per a Rajoy, que és qui ha escapçat l'independentisme dels seus líders. Suposo que deu ser cosa de les enquestes, però Albiol ja no pinta res. I la presumta independència judicial, encara menys. I Arrimadas insisteix a cosir ferides -és significatiu perquè, quan els independentistes érem minoria i estàvem calladets, no n'hi havia- però no li recordo una sola proposta electoral pensada des de -i per a- Catalunya. Mentrestant, els comuns s'han acabat de perdre en l'equidistància des que Pablo Iglesias va assenyalar que el sobiranisme havia despertat el feixisme espanyol, probablement la frase més desafortunada de tota la campanya electoral. I ja és dir.
Un cop comprovat que el constitucionalisme no em seduirà, també admeto que les propostes del sobiranisme no són precisament encigaladores. O com a mínim, són confuses, perquè generen més preguntes que respostes. No trobo cap avantatge que ERC i Junts per Catalunya vagin separats. Per què, si la campanya va de recuperar les llibertats, ens obliguen a triar entre un exiliat i un presoner polític? Per què dividir el vot i, sabent la lectura que en farien a Espanya, arriscar-se que Ciudadanos pugui ser la força més votada? I encara entenc menys de quina manera pretenen reprendre la República a partir de divendres si ni tan sols la vam activar el dia després de proclamar-la. On eren les estructures d'Estat? Per què ningú no ens diu que, encara que Puigdemont o Junqueras poguessin tornar a la plaça Sant Jaume, els calers continuaran sent administrats des de Madrid? Quina capacitat de decisió ens deixa això? És normal, doctor, que trobi que les CUP són els que tenen les idees més clares? Aquest cop no caldrà votar amb la pinça al nas però potser sí amb la bena als ulls.
L'única cosa que tinc clara és que, diguin el que diguin les urnes, i passi el que passi a partir de divendres, cap demòcrata no hauria d'intentar normalitzar, ni oblidar, ni perdonar, la repressió que s'ha viscut a Catalunya els últims tres mesos. I ara, sortiu i voteu. Disfrutar ho veig força més complicat.