Som en temps d'incerteses de tot tipus. En especial a l'àmbit econòmic i social. Quan es va iniciar la pandèmia, vam constatar que érem davant d'un tipus d'impacte a l'economia i al mercat de treball del que no en teníem masses precedents. La celeritat i severitat dels efectes ens donaven miratges poc comparables. De fet, en pocs dies va faltar menjar a moltes llars i liquiditat a milers d'empreses.
Talment com en aquell moment, la recuperació no ens ofereix escenaris d'anàlisi comparables a curt termini, només algunes alertes. I alhora, al que era l'espai de reactivació i recuperació intermitent per la successió de les múltiples onades, s'hi ha afegit l'impacte arrossegat de les diverses crisis -subministraments, transport, preus- que la Covid ens va anar portant, a més del conflicte bèl·lic d'Ucraïna i la crisi energètica. Tot plegat, masses variables juntes en espais de temps curts que ens dificulten una lectura comparable amb altres moments.
Sí que ja podem afirmar que la demora en prendre decisions en matèria energètica ha endarrerit també el seu efecte positiu sobre la nostra economia, fet es constata amb l'impacte en l'increment a la capa subjacent de l'IPC que comportarà de ben segur un alentiment en la recuperació de preus i més dificultats.
En aquest context, les dificultats a l'hora de prendre decisions són gegantines, més de les habituals. A nivell polític, a nivell empresarial, als espais socials, i també als espais on intentem gestar consensos. La negociació col·lectiva té dificultats per acordar l'orientació dels lògics increments de salaris que cal aplicar ara per no empobrir les persones treballadores. Les polítiques públiques dubten d'on han de posar l'accent.
Aquesta setmana el debat al Congrés ens ha deixat una noticia positiva, l'increment temporal de la pressió fiscal als que en aquest context gesten rendes excessives per una fixació injusta dels preus regulats dels seus productes. Era evident que calia aplicar la mesura de "capturar" el benefici excessiu que el context generava en alguns. Capturar en terminologia de la UE -malgrat sembli un terme més propi d'economies intervingudes- perquè és bo que les empreses, totes, guanyin diners, llevat quan el guany d'algunes produeix desequilibris de competitivitat en moltes per unes regles de joc poc raonables. Així doncs, bona mesura, que ha de ser conjuntural, perquè el que cal és una fixació justa de preus, i alhora, avançar en la transició energètica.
Ara bé, a quin cistell posem el rèdit és tant important com la mesura. I en això ja hi ha més dubtes de l'efecte. I genera dubtes perquè és més raonable invertir en preservar economia, activitat, negocis i empreses que reverteixen en la creació de llocs de treball i mantenir-ne. Aquesta és la millor píndola, i no està clar que les mesures adoptades vagin en aquesta línia, sinó que més aviat van en la línia de sedar l'opinió pública. També és cert que la política ha de fer política, i la conjuntura també exigeix fer política.
Però si fem bo el proverbi que les grans crisis són èpoques per les grans oportunitats hauríem d'apuntar també cap a les grans reformes. I si no es vol ser ambiciós, com a mínim, a revertir els grans desajustos que tenim. I en aquesta tessitura també sorgeix el dilema de si s'ha de posar l'esforç en generar prestacions generoses i un respirador social ambiciós, o bé destinar més recursos a la generació i preservació d'activitat econòmica. El debat entre si cal transferència directa a les llars o generant activitat econòmica que permeti una redistribució de la riquesa a través del treball. Talment com si treball-prestació fossin dos camins oposats a la nostra societat.
Les dades ens diuen que pot estar passant això, no només en la presa de decisions en les dinàmiques pressupostàries, sinó que el cost d'oportunitat s'està inoculant en una part de la ciutadania. D'altra banda, no seria explicable que, tenint vacants de llocs de treball a sectors de tot tipus -sanitari, instal·lació, industrial, hostaleria, comerç...-, tinguem el 27% de l'atur de la zona euro, i Espanya estigui prop dels 3 milions d'aturats, amb una taxa d'atur que triplica la del G7 i duplica la de la UE. L'explicació per tant, podria ser que el treball no ofereix incentiu i les persones decideixen percebre prestacions i no treballar perquè, malgrat el treball vivifica l'esperit, l'esforç no es veu prou recompensat. Des d'un altra perspectiva, podríem fer la lectura que hi ha moltes prestacions, que s'acumulen, i que algunes poden estar arribant al llindar dels salaris regulats als convenis.
Treballar ha de ser un dret, però també, un deure, llevat pels qui no poden fer-ho o pels que no els cal per subsistir. Altra cosa és com garantim que això passi. Però el que segur que no es pot permetre la nostra economia és una taxa d'atur tant desajustada amb la de les economies amb les que competim, i encara menys, falta de força del treball a les empreses que generen llocs de treball. I el debat social, cultural, econòmic, de model que hi ha, l'hem fet en algun moment i caldrà aprofundir-hi.
De fet, el debat entre treball i prestació el vam fer al 2017 a Catalunya, quan es va aprovar la renda garantida de ciutadania per unanimitat al Parlament, quan es va decidir que la seva porta d'entrada fos a les oficines de treball, i alhora quan es va definir com una prestació temporal que havia de permetre a les persones sortir de l'espai d'exclusió que les havia portat a haver de demanar una prestació de terra social. De fet, podem dir, doncs, que el dilema el teníem resolt.
Cosa diferent és l'escenari al que som ara i com fem l'anàlisi de com evolucionem les prestacions i les decisions pressupostàries. Perquè aquí és on està també la qüestió. Aquest any, fent una estimació de la projecció de despesa i inversió que hi ha ara, a Catalunya poden destinar-se a polítiques que podríem considerar d'ocupació un total de 4.620 milions d'euros. D'aquests, es destinen a prestacions per persones que, podent treballar, no ho poden fer perquè suposadament no troben feina, un total de 3.860 milions d'euros -3.050 milions a prestacions i subsidis d'atur, 540 a renda garantida de ciutadania i 260 a l'ingrés mínim vital-, amb un total estimat de 350.000 prestacions. La resta, és a dir, 760 milions d'euros, es destinen a la programació de polítiques actives d'ocupació i a l'estructura del sistema d'ocupació.
Aquesta distribució, que en podríem dir "anomalia 80-20" és una dada objectiva que hem de posar sobre la taula per afrontar de nou els debats de fons que ens calen. Sense qüestionar que qui necessiti prestació l'hagi de rebre, sí que hem de preguntar-nos perquè no fem un 50-50 o transitem cap a ell incrementant els recursos de polítiques actives, i sobretot a polítiques d'activació.
Perquè una pregunta que també ens hem de fer és perquè més d'un 40% de les persones que reben prestació de la renda garantida de ciutadania no han tingut cap mena d'interacció el darrers sis mesos amb el sistema d'ocupació, quan, a més de la prestació bàsica, reben un complement perquè han subscrit un compromís d'activació i, per tant, el compromís que ho faran. No es tracta de buscar ni justos ni pecadors, tots hi tenim responsabilitat, perquè qui no ha accedit a accions de ben segur és perquè el sistema no els hi ha ofert ni en condicions ni en forma, i perquè l'"anomalia 80-20" no permet esmerçar-hi recursos i esforços.
Treball o prestacions no és un dilema. La millor política social és el treball, i les prestacions, pels que havent de treballar no ho fan, hem de fer que siguin un instrument per arribar al mercat de treball. On tenim feina, i molta feina a fer, és en com compensem el desequilibri, i sobretot com dotem els nostres sistemes socials i ocupacionals per assolir ser un país de primera, tant en indicadors de riquesa com en reducció dels de pobresa. I d'això, en tenim exemple a la majoria de països del nostre entorn que fan de les decisions en política econòmica la millor eina pel seu progrés social.
Talment com en aquell moment, la recuperació no ens ofereix escenaris d'anàlisi comparables a curt termini, només algunes alertes. I alhora, al que era l'espai de reactivació i recuperació intermitent per la successió de les múltiples onades, s'hi ha afegit l'impacte arrossegat de les diverses crisis -subministraments, transport, preus- que la Covid ens va anar portant, a més del conflicte bèl·lic d'Ucraïna i la crisi energètica. Tot plegat, masses variables juntes en espais de temps curts que ens dificulten una lectura comparable amb altres moments.
Sí que ja podem afirmar que la demora en prendre decisions en matèria energètica ha endarrerit també el seu efecte positiu sobre la nostra economia, fet es constata amb l'impacte en l'increment a la capa subjacent de l'IPC que comportarà de ben segur un alentiment en la recuperació de preus i més dificultats.
En aquest context, les dificultats a l'hora de prendre decisions són gegantines, més de les habituals. A nivell polític, a nivell empresarial, als espais socials, i també als espais on intentem gestar consensos. La negociació col·lectiva té dificultats per acordar l'orientació dels lògics increments de salaris que cal aplicar ara per no empobrir les persones treballadores. Les polítiques públiques dubten d'on han de posar l'accent.
Aquesta setmana el debat al Congrés ens ha deixat una noticia positiva, l'increment temporal de la pressió fiscal als que en aquest context gesten rendes excessives per una fixació injusta dels preus regulats dels seus productes. Era evident que calia aplicar la mesura de "capturar" el benefici excessiu que el context generava en alguns. Capturar en terminologia de la UE -malgrat sembli un terme més propi d'economies intervingudes- perquè és bo que les empreses, totes, guanyin diners, llevat quan el guany d'algunes produeix desequilibris de competitivitat en moltes per unes regles de joc poc raonables. Així doncs, bona mesura, que ha de ser conjuntural, perquè el que cal és una fixació justa de preus, i alhora, avançar en la transició energètica.
Ara bé, a quin cistell posem el rèdit és tant important com la mesura. I en això ja hi ha més dubtes de l'efecte. I genera dubtes perquè és més raonable invertir en preservar economia, activitat, negocis i empreses que reverteixen en la creació de llocs de treball i mantenir-ne. Aquesta és la millor píndola, i no està clar que les mesures adoptades vagin en aquesta línia, sinó que més aviat van en la línia de sedar l'opinió pública. També és cert que la política ha de fer política, i la conjuntura també exigeix fer política.
Però si fem bo el proverbi que les grans crisis són èpoques per les grans oportunitats hauríem d'apuntar també cap a les grans reformes. I si no es vol ser ambiciós, com a mínim, a revertir els grans desajustos que tenim. I en aquesta tessitura també sorgeix el dilema de si s'ha de posar l'esforç en generar prestacions generoses i un respirador social ambiciós, o bé destinar més recursos a la generació i preservació d'activitat econòmica. El debat entre si cal transferència directa a les llars o generant activitat econòmica que permeti una redistribució de la riquesa a través del treball. Talment com si treball-prestació fossin dos camins oposats a la nostra societat.
Les dades ens diuen que pot estar passant això, no només en la presa de decisions en les dinàmiques pressupostàries, sinó que el cost d'oportunitat s'està inoculant en una part de la ciutadania. D'altra banda, no seria explicable que, tenint vacants de llocs de treball a sectors de tot tipus -sanitari, instal·lació, industrial, hostaleria, comerç...-, tinguem el 27% de l'atur de la zona euro, i Espanya estigui prop dels 3 milions d'aturats, amb una taxa d'atur que triplica la del G7 i duplica la de la UE. L'explicació per tant, podria ser que el treball no ofereix incentiu i les persones decideixen percebre prestacions i no treballar perquè, malgrat el treball vivifica l'esperit, l'esforç no es veu prou recompensat. Des d'un altra perspectiva, podríem fer la lectura que hi ha moltes prestacions, que s'acumulen, i que algunes poden estar arribant al llindar dels salaris regulats als convenis.
Treballar ha de ser un dret, però també, un deure, llevat pels qui no poden fer-ho o pels que no els cal per subsistir. Altra cosa és com garantim que això passi. Però el que segur que no es pot permetre la nostra economia és una taxa d'atur tant desajustada amb la de les economies amb les que competim, i encara menys, falta de força del treball a les empreses que generen llocs de treball. I el debat social, cultural, econòmic, de model que hi ha, l'hem fet en algun moment i caldrà aprofundir-hi.
De fet, el debat entre treball i prestació el vam fer al 2017 a Catalunya, quan es va aprovar la renda garantida de ciutadania per unanimitat al Parlament, quan es va decidir que la seva porta d'entrada fos a les oficines de treball, i alhora quan es va definir com una prestació temporal que havia de permetre a les persones sortir de l'espai d'exclusió que les havia portat a haver de demanar una prestació de terra social. De fet, podem dir, doncs, que el dilema el teníem resolt.
Cosa diferent és l'escenari al que som ara i com fem l'anàlisi de com evolucionem les prestacions i les decisions pressupostàries. Perquè aquí és on està també la qüestió. Aquest any, fent una estimació de la projecció de despesa i inversió que hi ha ara, a Catalunya poden destinar-se a polítiques que podríem considerar d'ocupació un total de 4.620 milions d'euros. D'aquests, es destinen a prestacions per persones que, podent treballar, no ho poden fer perquè suposadament no troben feina, un total de 3.860 milions d'euros -3.050 milions a prestacions i subsidis d'atur, 540 a renda garantida de ciutadania i 260 a l'ingrés mínim vital-, amb un total estimat de 350.000 prestacions. La resta, és a dir, 760 milions d'euros, es destinen a la programació de polítiques actives d'ocupació i a l'estructura del sistema d'ocupació.
Aquesta distribució, que en podríem dir "anomalia 80-20" és una dada objectiva que hem de posar sobre la taula per afrontar de nou els debats de fons que ens calen. Sense qüestionar que qui necessiti prestació l'hagi de rebre, sí que hem de preguntar-nos perquè no fem un 50-50 o transitem cap a ell incrementant els recursos de polítiques actives, i sobretot a polítiques d'activació.
Perquè una pregunta que també ens hem de fer és perquè més d'un 40% de les persones que reben prestació de la renda garantida de ciutadania no han tingut cap mena d'interacció el darrers sis mesos amb el sistema d'ocupació, quan, a més de la prestació bàsica, reben un complement perquè han subscrit un compromís d'activació i, per tant, el compromís que ho faran. No es tracta de buscar ni justos ni pecadors, tots hi tenim responsabilitat, perquè qui no ha accedit a accions de ben segur és perquè el sistema no els hi ha ofert ni en condicions ni en forma, i perquè l'"anomalia 80-20" no permet esmerçar-hi recursos i esforços.
Treball o prestacions no és un dilema. La millor política social és el treball, i les prestacions, pels que havent de treballar no ho fan, hem de fer que siguin un instrument per arribar al mercat de treball. On tenim feina, i molta feina a fer, és en com compensem el desequilibri, i sobretot com dotem els nostres sistemes socials i ocupacionals per assolir ser un país de primera, tant en indicadors de riquesa com en reducció dels de pobresa. I d'això, en tenim exemple a la majoria de països del nostre entorn que fan de les decisions en política econòmica la millor eina pel seu progrés social.