La darrera votació al Congrés dels Diputats ha certificat la derogació definitiva dels dos decrets llei d’habitatge impulsats pel Govern de coalició del PSOE i Sumar. Malgrat la pressió als carrers i les protestes multitudinàries mantingudes per entitats com el Sindicat d’Inquilines —que manté acampades i mobilitzacions actives—, Junts per Catalunya s'ha tornat a alinear amb el PP, Vox i UPN per tombar un paquet de mesures que ja arribaven tard per intentar frenar l'escalada abusiva dels preus i contenir el drama humà dels desnonaments.
Aquesta decisió parlamentària deixa sense efecte immediat iniciatives socials d'abast estructural. Entre elles, la paralització dels llançaments per a famílies en situació de vulnerabilitat residencial, la pròrroga extraordinària de dos anys per als contractes de lloguer habitual i la regulació dels arrendaments de temporada o per habitacions, utilitzats de forma recurrent per evitar la regulació de preus. Tampoc entraran en vigor el límit a la compra d'immobles per part de fons d'inversió a preus de saldo, els fons de préstecs sense interessos de fins a 50.000 euros per facilitar l'accés dels joves al primer habitatge, la tributació amb un 10% d'IVA per als pisos turístics o l'ampli paquet de bonificacions i deduccions fiscals a l’IRPF dissenyat per a llogaters i propietaris.
L’impacte econòmic directament derivat d'aquesta resolució serà sever i d'aplicació immediata. La caiguda dels límits a les revisions de les rendes pot implicar un sobrecost global de 626 milions d’euros per als 8,4 milions de persones que viuen de lloguer a l'Estat. En la pràctica diària de les llars, l'absència d'aquesta congelació o del topall del 2% suposarà un encariment mitjà de fins a 294 euros anuals per a les famílies afectades, en un entorn d'alta inflació que tensa greument els pressupostos domèstics. De fet, les dades recents del CIS constaten aquesta preocupació majoritària: el 66% de la ciutadania creu que l'accés a l'habitatge empitjorarà en el futur i un 68,4% afirma que tenir un sostre digne no està actualment garantit per a tothom.
És cert que aquest posicionament de Junts no és un fet aïllat. Més aviat és el punt culminant d’una dinàmica recurrent. Al llarg de la legislatura, Junts ha votat al costat de les dretes en un 40% de les ocasions, bloquejant altres reformes com la reducció de la jornada laboral a 37,5 hores, la taxa a les grans empreses energètiques, el repartiment territorial de menors migrants o l'escut social general. Però el rebuig d'aquesta norma en matèria d'habitatge marca un punt d’inflexió en la política catalana i en la política espanyola. Algunes de les conseqüències més destacables són:
- Provoca un probable final de legislatura votant al costat de Vox i PP.
- Permet que el marc mental dominant de la política espanyola es desplaci d’un imaginari favorable a l’extrema dreta (Ceuta) a un imaginari favorable a les esquerres (crisi d’habitatge).
- Compromet o liquida les expectatives de què es puguin completar i aplicar els acords relatius al nou finançament o al reconeixement europeu del català. En la perspectiva probable d’un futur govern espanyol articulat al voltant de Vox i PP, aprofitar aquests mesos per blindar recursos algunes competències era vital.
- Compromet o fa inviable un acord catalanista democràtic transversal que permeti afrontar l’embat que suposarà el més que previsible govern de Vox i PP a Madrid.
En política és molt important saber distingir entre el sentit dels moviments tàctics i la lògica de la visió estratègica. Confondre els dos plans porta a cometre errors difícils d’entendre. Aquesta vegada Junts havia d’escollir entre fer el mateix que un partit de dreta democràtica com el PNB, o votar al costat de Vox. Totes dues opcions comportaven contradiccions de signe divers. Incomprensiblement, la direcció de Junts ha optat per la segona opció. Un error de dimensions colossals que ja significa un abans i un després per a Junts, per a la política catalana i per a la política espanyola.