La negociació de la investidura del president Sánchez entre el PSOE i Unides Podem ha fet  vergonya aliena. D'entrada perquè ja en el primer debat un s'havia de fregar els ulls i les oïdes. Com pot ser que menystingui els seus socis preferents de govern, que desqualifiqui aquells que com a mínim es poden abstenir i no bloquejar l'elecció, i que implori l'abstenció dels que han assegurat que no el votaran mai?

La ciència avança una barbaritat, deia un cuplet, i també avança la ciència política en temps de viralitats, de xarxes, d'immediatesa i de relats fragmentats. Avança l'engany i el discurs esprimatxat.

Però a banda de la manca del gruix, aquest contrarellotge ens trasllada un altre debat interessant: quin percentatge de transparència podem suportar? Fins a quin punt no acaba sent un joc dels disbarats, un mercat de Calaf, la transmissió del minut a minut de les ofertes, contraofertes, trucades, negatives, entrevistes, retrets.

La prova que així no es pot fer govern és el resultat de les votacions. Aquesta xifra dels 155 vots a la contra, que tanta ressonància tenen. Per què tenim la sensació que a Pedro Sánchez semblava no importar-li gens que s'obri aquest termini fins al 23 de setembre per tornar-ho a provar, i encara més, anar a unes eleccions al novembre? 

Quines pressions ha tingut Sánchez, d'on li han vingut, sectors econòmics, de la cúpula de l'estat, del seu partit? No s'entén. O si més no jo no ho acabo d'entendre. No se'ns explica que l'espectre ha canviat? Que això del bipartidisme espanyol és història? Perquè aquesta reticència a entendre's, a fer govern? Per què han malbaratat tots aquests mesos des que es van fer eleccions? 

Com ho reconduiran, després d'haver-se deixat els uns als altres com a draps bruts? Voleu dir que realment volien fer govern? El mercat de Calaf davant d'aquest espectacle lamentable encara devia ser un mirall d'entesa.