Una altra vaga a Rodalies

«Després de les eleccions del 29-N, mani qui mani, els trens no funcionaran millor: Rodalies està en una situació que valdria més tornar a començar-ho tot des de zero»

16 de novembre de 2026

El caos a Rodalies continua. Se'n parla menys que en altres moments per dues raons: perquè estem en campanya electoral i perquè ja ens hi hem acostumat. S'ha normalitzat l'expressió de "retards habituals" per referir-se al funcionament de la xarxa ferroviària catalana, que no ha tornat a la normalitat des de l'accident mortal del mes de gener, quan va morir un maquinista en pràctiques a Gelida. L'episodi va servir per constatar que hi havia punts que es trobaven en perill estructural greu. La gravetat és tal que els responsables del servei animen els usuaris, quan hi ha un matí de caos, a pensar en agafar serveis de transport alternatius. És a dir: acceptar el fracàs sense posar-hi solucions estructurals. 

La sensació de desemparament és absoluta. Perquè la rutina és aquesta: llevar-se, anar cap a l'estació amb molta anticipació, resar perquè no hi hagi cap retard, acostar-se a la via sabent que la cosa no anirà bé, mirar les pantalles amb la certesa que no es complirà res del que s'hi diu -si és que s'hi diu alguna cosa, perquè no sempre funcionen-, esperar que arribi informació per megafonia, agafar el mòbil i avisar que un dia més s'arribarà tard a la feina. Quan no és un incident a la via és un robatori de coure; quan no és una vaga de maquinistes és una avaria al centre de control; quan no hi ha una aturada encoberta hi ha una mica de pluja que impedeix que el sistema funcioni. 

Res de tot això es resoldrà de manera màgica amb el traspàs de Rodalies -sigui una empresa mixta, sigui una empresa exclusivament catalana-, perquè la Generalitat no té ni les eines ni els diners per afrontar la xarxa ferroviària amb garanties. Ferrocarrils de la Generalitat és una delícia, però gestiona menys quilòmetres de línia i, sobretot, menys usuaris diaris. Es podria replicar el model arreu del país? Sí, però requeriria temps. El traspàs de la línia R1, que és el primer pas del nou funcionament administratiu de la xarxa, ja ha servit per constatar que hi ha moltes arestes per negociar. De cop, fa gràcia i tot pensar que la independència era tan fàcil com repartir actius i passius amb l'Estat. 

La situació de Rodalies només apareix tangencialment en els debats catalans, i per descomptat és inexistent en la campanya estatal. No apareixerà en el cara a cara de Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo. Què passaria si a Madrid -on les xifres de compliment de la inversió pressupostària hi ha anys que superen el 100%- els trens no anessin, els maquinistes incomplissin serveis mínims, un maquinista hagués mort, els trens anessin sistemàticament fora d'horari i les obres només servissin per col·lapsar encara més la infraestructura? El problema ja estaria resolt. Fins i tot hauria plegat algun ministre. Aquí, com a molt, es reproven consellers i les exigències, a la pràctica, són escasses. 

La sensació, amb setmanes com l'anterior, és que valdria més la pena començar de zero. Reestructurar el servei, quadrar els maquinistes, prioritzar la informació per sobre de tot, oferir alternatives viables quan la xarxa pateixi i accelerar les obres. L'única certesa és que, després de les eleccions i mani qui mani, els trens continuaran sense funcionar com toca. Després ens preguntem per què la gent torna al cotxe privat, o per què acaba esgotada de feines que impliquen agafar un tren que no saps mai quan passarà. Un maltractament crònic que té responsables polítics i tècnics, i que no distingeix entre partits. El problema és que el desastre, amb el pas del temps, ja està normalitzat. 

Escull Nació com la teva font preferida de Google