La novena legislatura, de moment, és una perllongació de la vuitena, però amb la majoria canviada. I, per si encara hi havia qui mantenia alguna esperança, queda clar que les relacions entre els partits catalanistes continuen igual de trencades que abans. Ni ERC està disposada a facilitar la investidura d'Artur Mas, ni CiU ha concedit cap lloc a la Mesa del Parlament als republicans. Solidaritat tampoc no ha rebut ajuda de ningú per aconseguir el grup parlamentari.

Les coses podrien ser d'una altra manera, però no ho són. Artur Mas serà investit, amb tota probabilitat, gràcies a l'abstenció estratègica de PP i PSC, que no semblen tenir cap intenció de tallar ponts amb el grup majoritari. I queden 27 escons, de quatre partits diferents, que comencen la legislatura -alguns de grat, d'altres per força- abocats a una oposició perifèrica.

Però tot plegat només són indicis. La qüestió fonamental és si els partits d'obediència catalana seran capaços, quan sigui el moment, de respondre d'una forma equivalent al front que acostumen a conformar PSOE i PP quan es tracten qüestions de caràcter nacional. I, a partir d'avui, serà CiU qui tindrà la major part de la responsabilitat.