Aquest cap de setmana s’ha estrenat arreu del món Jurassic World i, com una fiblada, em vénen al cap tots aquells velociraptors en estampida que anaven a la recerca d’humans saborosos. Curiosament, l’atzar ha volgut que l’estrena de la pel·lícula coincideixi amb la consulta i la pregunta d’Unió, i tot sembla lligar amb la fanfàrria del Hollywood més pirotècnic: que una espècie prehistòrica torni, milions d’anys després, en una societat com la nostra. Coses de la fantasia menja-crispetes, perquè, com tothom sap, els dinosaures van desaparèixer fa milions d’anys, fulminats per l’impacte d’un meteorit.
 
I d’això va la cosa: d’extincions i de dinosaures. A Catalunya, molt abans que els Diplodocus i els Tiranosaures Rex revisquessin al cinema, ja teníem algunes mostres genètiques del Cretaci superior instal·lades a la política del país. Actuen com Triceratops, busquen sempre allò que millor els convingui segons la seva necessitat, i temen una cosa per sobre totes les altres: el "Procés", el seu meteorit amenaçador, que s’acosta i fa témer el pitjor. N’hi ha de repartits per tot l’espectre polític, però els que més es veuran aquest diumenge són els Dinosaures d’Unió.
 
La tàctica, de moment, és ben curiosa: marejar amb evasives caduques, resistir en la pitjor de les indefinicions, i fer preguntes que són alguna cosa semblant a una rampoina de l'immobilisme. Els segles passen, passen els mil·lennis i també les Eres. Però els Dinosaures, com ja digué Augusto Monterroso, encara són allí.
 
Per sort, aquest article és només un exercici trivial de perepunyetisme, un gir de mala bava que és pura ficció, tal com ho és la història que van imaginar Steven Spielberg i Michael Crichton. Per sort, hi ha una ànima a Unió que resisteix a extingir-se esclafada pel meteorit. N’hi ha, i molts, amb ganes de ser partícips de l’evolució d’aquest moment que vivim. Només queda desitjar que alguna mandíbula, poderosa i afamada, no els faci témer que ells tenen la clau per evitar un impacte que a hores d'ara sembla imminent.